Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
“Vull ser un començament, no pas un final; inaugurar el segle; si tinc un paper en l’art, és aquest”. Aristides Maillol (Banyuls de la Marenda, el Rosselló, 1861-1944). L’artista català vol ser pintor. Se’n va a París –hi pertany a la Catalunya francesa, no pas a l’espanyola. Hi descobreix la pintura de Gauguin. Ingressa en el grup dels nabí (…)
Veig alguns dels primers quadres. Llogarrets, noies, retrats de dona, magranes. Manufacturats amb colors clars, suaus, de notable lluminositat. També alguns autoretrats; Maillol és un paio barbut, embarretat, amb cara de pocs amics, un magí amb forma de meló, mirada d’aligot, bru i esprimatxat.
Encabat, home inquiet de mena, es posa a prova amb la tapisseria. Una greu infecció ocular l’obliga a plegar veles.
A continuació, descobreix l’escultura. Aquí funda un nou cànon de bellesa, basat més en les formes que en el missatge, l’expressivitat del subjecte representat. Més encara, refusa a dotar l’escultura d’un missatge històric, literari o religiós. La seva tríade, tot retornant al classicisme, és una síntesi de raó, harmonia i proporció.
N’assaboreixo, doncs, dones de cossos ferms, amb formes arrodonides, malucs i pits generosos, peus i cames sòlids, ben travats… l’Estellés, el poeta, en diria, de tot plegat, cossos hortifrutícoles, mengívols.
La màxima depuració i la simplificació en són la seva divisa.
Algunes dones esculpides, per posar un exemple, em recorden la Venus romana de Badalona, més estilitzada i prima, la baetulonensis.
L’exposició, bella i clara i néta, ens ofereix, també, extractes del film “Aristide Maillol, sculpteur”, dirigida per Jean Lods, de 1941, amb participació tècnica de Claude Renoir, narrada en francès i amb subtítols. Són 15 minuts que ens presenten un Banyuls de la Marenda verge, i en blanc i negre, un poble al bell mig del paradís costaner, encerclats pel gegantisme mineral del muntanyam circumdant. Una vila poblada de pescadors, vinyataires, artesans. Una vila paradisíaca, feliç, pagesívola, amb retrats i estampes d’allò més pastorals, un paradís, i un paisatge espectacular, i perdut i amb una llengua, la nostra, que hi mor a marxes forçades. El narrador ens diu que un dels més coneguts és en Maillol, “un antic pagès català”. Maillol és retratat, entrevistat. Veiem un vellet de 82 dos, tres abans de la seva mort, menut i barbat, calb, d’ulls penetrants i bondat en el rostre. Passeja, volta, tot saludant els vinyataires, els pastors –alguns se li adrecen en català, ell hi respon. També cantusseja una vella cançó catalana. En els títols de crèdit, a banda de la música, s’anuncien cançons catalanes.
Gran, enorme exposició d’un revolucionari de l’escultura: Aristides Maillol.
. Maillol. Fins el 31 de gener de 2010. Caixa Catalunya-La Pedrera. Barcelona.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!