Pere Meroño

Vaig conèixer personalment l’Ernest Lluch, cap allà primeries dels 90. No feia pas gaire que el dirigent del PSC havia deixat de ser ministre del govern de Felipe Gonzàlez (…)

El motiu de la coneixença fou la meva intenció d’ingressar al Cercle d’Economia, coneguda entitat, que ara ha fet 50 anys, creada per joves lleons del món empresarial i acadèmic, en plena dictadura feixista espanyola, amb un pensament essencialment europeista, en pro de la modernització econòmica i l’avenç cap a la democràcia.

Podríem dir, pecant de reduccionisme, que l’entitat catalana agrumollava un ventall que anava del conservadorisme a la socialdemocràcia. L’Ernest Lluch, jove estudiant d’econòmiques i avantatjat alumne del gran Fabián Estapé, n’era un dels socis més actius i coneguts.

El cas és que jo no en coneixia ningú, del Cercle, tret d’en Lluch. Bé, més que coneixe’l “compartíem” idèntica filiació política: havíem “nascut” políticament al PSC de l’Obiols i en Reventòs, i pertanyiem al PSC “unificat” posterior.

La cosa va anar així. Truco un dia a la seu del carrer Nicaragua i demano de parlar amb el grup dels Socialistes Catalans al congrés dels diputats. Hi parlo amb una secretària, a la qual li sol·licito una entrevista amb l’Ernest Lluch. Li dic el motiu: hi vull sobre el Cercle d’Economia. Un parell de setmanes més tard vaig rebre una trucada i una cita.

La reunió, d’una mitja hora, es va celebrar, entre l’exdirigent i fundador del PSPV i jo mateix, en un despatx del carrer Nicaragua, seu nacional del PSC. Recordo que l’Ernest Lluch – afable, simpàtic, de tracte correce i atent- me’n demanà el motiu, de la trobada: vull fer-me soci del Cercle d’Economia i no en conec cap, que li vaig dir, clar i català i directe. En Lluch quedà un xic astorat perquè n’hagués suprimit preàmbuls i introduccions.

Aleshores, l’exministre socialista em féu tot un conjunt de preguntes: estudis –jo feia Econòmiques-, situació professional, vincles amb el PSC, també li vaig parlar del meu lligam, com a col·laborador, en el Pla Estratègic Barcelona 2000… En Lluch em mirava amb interès i curiositat. Passats uns minuts, l’home va traure un bolígraf, una butlleta del Cercle, i ràpidament estampà la seva signatura-aval al meu ingrés. De fet, en calien dos, de socis, però si es tractava d’un soci reconegut, com era el cas d’en Lluch, amb una n’hi havia ben bé prou.

La conversa i la meva relació amb ell va començar i va acabar aquell dia. El fet que avalés a un desconegut la considero una mostra ben palesa de bonhomia i d’aposta per les noves generacions, ell que va ser tan fidel, crític, polèmic, contradictori, i heterodox. No cal dir que, anys a venir, la seva mort, a mans d’un escamot criminal d’ETA, em va trasvalsar fondament.

El crim del caixer automàtic / El crimen del cajero automático

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!