Pere Meroño

Número 351. Novembre de 2009. Berlín, la ciutat que parla; Entrevista a Víctor Torres, el penúltim republicà; Bartolini, un “Carvalho” a la italiana; Carl Th. Dreyer; Els contes russos de Francesc Serés; El cinema de Tarantino… Amb les signatures de Josep M. Muñoz, Giovanni Albertocchi, Manuel Baixauli, Manel Ollé, Imma Merino (…)

. Millet, un dels seus? El cas del Palau hauria de servir per corregir dèficits de control democràtic i per obligar als partits polítics a abordar el seu finançament, l’article és d’Eulàlia Vintró, regidora d’ICV i representant de l’Ajuntament de Barcelona en el Consorci del Palau de la Música entre 1987-1991.

. Berlín, la ciutat que parla. Un tros de Mur net, sense cap pintada, que, tot i que no deu ser pas més llarg que una illa de l’Eixample, se us fa interminable i us deixa una sensació de tristesa, de desolació, incommensurables. Sobre una estada a la ciutat alemanya del director de la revista, Josep M. Muñoz.

. Deu segons. Dreyer, en sí mateix, és un personatge captivador. Per la seua radicalitat, pel seu estil insòlit, paradigma de condensació, de recerca de l’essencial, i per la seua espiritualitat. De Manuel Baiuxali.

. Víctor Torres, el penúltim republicà. A Tarradellas sempre li havia agradat manar. I jo sóc el primer a reconèixer els seus defectes, però també les seves virtuts. La seva tenacitat, mantenint la Generalitat, no té preu. De Josep M. Muñoz.

. Luigi Bartolini, un “Carvalho” a la italiana. La Roma on Bartolini vaga a la recerca del malvat que li ha robat la bicicleta és una ciutat infernal i picaresca, plena de lladres, prostitutes, alcavots, pinxos i perdonavides, i de policies que deixen fer, amb una impunitat absoluta, als mateixos delinqüents que el feixisme havia legitimat al seu servei. De Giovanni Albertocchi.

. Els contes russos d’en Serés. L’ordenació temporal dels relats en fletxa inversa des del present al passat, l’exili interior, la mutilació del cos, la destrucció del món rural, la invenció de la història, la fascinació per la mecànica, els miratges de la modernitat, els accidents laborals, la burocràcia, l’heroi singular que roman digne i sorneguer en l’ensulsiada. El darrer lliurament literari de Francesc Serés, el més gran entre els escriptors més nous. Manel Ollé.

. La fantasia de sobreviure. Eudora Welty excel·leix en el maneig d’aquests personatges, a mig camí entre l’individu i l’estereotip: la minyona negra, el pastor presbiterià, la veïna discreta, la dama impertinent, el vell alcohòlic… La interacció es produeix amb la naturalitat amb què aquests narradors del Sud han après a mostrar, sovint sense prendre partit, el comportament dels seus personatges. Vicenç Pagès Jordà.

. La cinefàgia de Tarantino. Tarantino és un cinèfag, cosa que fa que, com a cineasta, sigui un fagocitador que menja d’aquí i d’allà. Tant és així, que podria considerar-se que les seves pel·lícules existeixen com a reciclatge de totes les que ha consumit compulsivament. Imma Merino.

. Les ciutats i el temps. Aquests exercicis de fotografia urbana em fascinen. Hi ha artistes que han aplicat la mateixa idea amb ciutats com Londres, París o Berlín, i el resultat sempre és inquietant. Barcelona també té un llibre d’aquest estil, coordinat i publicat el 2005 per Josep M. Huertas. Jordi Puntí.

. L’Avenç. Revista mensual. Número 351. Novembre de 2009. 5,95 €. 72 planes. Sumari. Barcelona.

CAT ’06  La nit dels somriures glaçats

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!