Pere Meroño

El número d’abril fa atenció als nous moviments sociopolítics urbans sorgits en els anys de la crisi. L’entrevista amb el politòleg Joan Subirats i l’article d’Oriol Nel·lo incideixen tots dos en aquesta qüestió, i apunten algunes de les característiques pròpies d’aquestes formacions que han fet el pas de la indignació a l’organització. Per la seva banda, l’historiador Borja de Riquer ens avança els continguts del seu pròxim llibre que revela, per primer cop i de forma documentada, l’enriquiment del polític i financer Francesc Cambó amb els seus negocis a l’Argentina, pels quals va arribar a ser imputat per corrupció. Finalment, Aitor Quiney reconstrueix la col·laboració d’artistes com Picasso, Juan Gris, Manolo i Togores en les edicions del galerista parisenc Kahnweiler. Al bloc de crònica i ressenya cultural, s’hi parla de Frédéric Beigbeder, Lluís Solà, Perejaume i Svetlana Aleksiévitx, entre d’altres.

. Editorial. Com escrivia fa poc Josep Ramoneda, “no s’ha de tenir por de l’emergència de la política contra la dominació dels experts”. Perquè només l’emergència d’una nova política al servei de l’”interès general” podrà acabar amb la malaltia social de la desigualtat, i salvar la democràcia dels seus assassins.

. Joan Subirats. Repensar la política. Josep M. Muñoz. Entrar a Bandera Roja el curs 1970-71 implica una dinàmica de politització molt més ràpida. Dedicàvem molts esforços a la formació. Hi havia seminaris interns de formació molt sistemàtics, on llegíem llibres com “Qué hacer”, i “El Estado y la Revolución. Les publicacions que editava la direcció s’havien de discutir, i per tant era un procés d’aprenentatge que tenia lloc fora de les classes. Per tant, hi havia un debat, polític però també teòric, i havies de llegir coses que la universitat no t’ensenyava… Hem de recordar que Bandera Roja tenia els orígens en l’escissió Semprún-Claudín, i que per tant hi havia vincles amb els grans debats sobre la posició del PCE (i del PSUC).

Als anys vuitanta, vaig descobrí l’existència d’allò que se’n deia Polítiques Públiques, un camp que aquí era inèdit. Fins aleshores, els politòlegs estudiàvem partits i eleccions. Nosaltres en concret, molt influïts pel PCI, estudiàvem el parlamentarisme.

El 15-M és una demostració de la capacitat de construir gràcies al canvi tecnològic un moviment amb unes fortíssimes implicacions i efectes polítics que no passa a través dels canals tradicionals de l’acció col·lectiva, sinó que, fent un joc de paraules, podríem dir que és una acció connectiva.

. Buenos Aires, febrer de 1945. Francesc Cambó, imputat. Borja de Riquer. El 1920, la companyia elèctrica germanoargentina CATE, filial dels hòlding belga SOFINA, fou venda a una empresa espanyola… l’home triat pels alemanys va ser el polític i financer Francesc Cambó que… va aconseguir un considerable enriquiment personal.

. Set reptes per a l’estudi dels moviments urbans. Oriol Nel.lo. Els moviments urbans es caracteritzen per l’adopció de noves formes d’organització, sovint creades ad hoc per a l’ocasió, menys estables, més reticulars, més horitzontals, menys permanents. La reivindicació de les formes assembleàries d’organització i funcionament, la utilització creativa de les xarxes socials.

. Picasso, Gris, Manolo i Togores, il·lustradors de Kahnweiler. Aitor Quiney. Daniel-Henry Kanweiler (Mannheim, 1884-París, 1979) ha estat un dels grans marxants d’art més importants i més influents del segle XX. La seva trajectòria va indissociablement lligada amb el moviment cubista i la vida i obra de molts dels seus artistes.

. La guerra i l’amor cortès. Vicenç Pagès Jordà. Frédéric Beigbeder construeix la seva novel.la, “Oona i Salinger”, sobre tres personatges: Oona Neill, filla del dramaturg , que als divuit anys es casa amb Charles Chaplin, mentre el futur escriptor J.D. Salinger combat a la Segona Guerra Mundial. Beigbeder es un biògraf creatiu. Organitza el llibre de manera que treu el màxim partit possible dels fets, mantenint força a ratlla el seu ego –de dimensions considerables- i barrejant la documentació amb cartes i diàlegs versemblantment inventats. “Oona i Salinger”. Traducció de Maria Llopis. Barcelona: Ara Llibres. 320 pp.

. L’anhel d’un dual impossible. Simona Skrabec. S’edita en un sol volum la “Poesia completa” de Lluís Solà, que aplega tota la seva obra poètica des del 1958 fins a l’actualitat. Un volum de més de mil pàgines, encapçalat per una reflexió sobre “Paraula i poesia. Lluís Solà “Poesia completa”. Barcelona: Edicions de 1984. 2012.

. Els llocs i les paraules. Joan Todó… La formulació arriba aquí a la política, a la defensa del lloc concret, a l’abast de la mà, i a una crítica radical de la modernitat tecnològica. Cosa que converteix l’últim llibre de Perejaume en un bon company … Perejaume. “Paraules locals”. Sant Celoni: Tushita edicions, 2015. 104pp.

. Les emocions del poble menut. Genís Barnosell. Es comença a traduir al català l’obra de l’escriptora i reportera bielorussa Svetlana Aleksievix, guardonada amb últim premi Nobel de Literatura pels seus “escrits polifònics” sobre la Unió Soviètica, considerada “un monument al sofriment i al coratge. A Svetlana li interessen les “emocions”, que normalment queden “al marge” de la història. I li interessen, sobretot, les emocions de la “gent”, de “tots” els qui van participar en el drama socialista”. I ho fa a través d’històries personals que ha enregistrat arreu de l’antiga Unió Soviètica. “Temps de segona mà. La fi de l’home roig“. Barcelona: Raig Verd Editorial 2015. 544 pp. “La pregària de Txernòbil”, Barcelona: Raig Verd Editorial. 432 pp.

. Goigs de Primavera. Joaquin Rabaseda. Des de dilluns de Pasqua, a diferents localitats catalanes se celebren aplecs en què es canten rogatives per protegir el país de les inclemències del temps. Les malalties tenen el seu sant, les viles els seus miracles i les estacions els seus goigs. Si el retaule era una mena de portal màgic que manifesta el món dels déus, els goigs eren una invocació d’encanteri, un conjur.

. Diògenes o una manera d’estar al món. Susanna Portell. En temps de soroll i superficialitats ens aturem a escoltar la lliçó d’un savi grec, Diògenes de Sinop. Vint artistes ens acompanyen, al Centre d’Art Tecla Sala. Antoni Llena, un dels artistes de l’exposició es pregunta: “Qui sap si ésser artista és, únicament, la manera que cada època té de disfressar-se, de camuflar-se, per poder subsistir. Potser la millor cosa que podem fer ara és de no ésser grans artistes, sinó artistes petits; no pas artistes de museu, sinó artistes de ningú”. “La lliçó de Diògenes”. Centre d’Art Tecla Sala. L’Hospitalet de Llobregat. Fins al 29 de maig de 2016.

. L’Avenç. Número 422. Abril 2016. 74 pàgines.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!