Pere Meroño

Diari d'un eurocomunista del #PSUC

26 de juliol de 2010
3 comentaris

L?Avenç, ?1936: la violència anticlerical?

“Editorial: Israel i la línia vermella / Traduccions en català i censura franquista / L’autenticitat de “The Wire” / Josep Termes i el catalanisme popular / Homer i Langley / Picasso vs. Rusiñol” (…)

. Editorial: Israel i la línia vermella: Cal que el món (i els Estats Units els primers) comencin a tractar Israel com l’estat normal que, de fet, aspira a ser.

 

. Entre guepards i prínceps. Una visita a Palerm acaba a la biblioteca de Tomasi de Lampedusa (Edward White).

 

. Retorn a Arcàdia i L’esquí. (Joan-Daniel Beznosonoff).

 

. Disarmer a Olot. El recorregut que va de Bill Frisell a Carme Gotarde. (Josep M. Muñoz).

 

. Entrevista: Lola Badia, per què llegir els clàssics. “Vaig fer l’escola com si fos allà, a Itàlia, però aquí, a Barcelona, la qual cosa va contribuir a fer de mi una persona absolutament desarrelada i extravagant. Ara bé, estic contenta de la formació que vaig tenir”. (Josep M. Muñoz).

 

. La tragèdia d’un wagnerià i la FAI. Una visió inèdita del juliol de 1936. “A Barcelona, passades les primeres hores d’acció militar, hi regna un cert ordre revolucionari, més allà dalt, constituïts en cantó independent en mans de salvatge, sols domina una anarquia desenfrenada. (Anna Costal i Joaquim Rabaseda).

 

. Memòria històrica i demagògia. La doctrina dels dos dimonis a Catalunya: “Al bàndol republicà, el terror, mai no assumit per les institucions, fou una reacció agressiva davant l’agressió, en la qual és cert que van caure en un primer moment tots els corrents polítics”. (José Luis Martín Ramos).

 

. Això és Amèrica, noi. “Richard Price diu que The Wire és “una novel·la russa dins una sèrie HBO”, i el seu creador, David Simon, adopta orgullós aquesta metàfora quan parla d’una “novel·la per a la televisió”. (Michael Wood).

 

. El bloc del me’n recordo. Me’n recordo. “Recordo haver taral·lejat “Have yourself a Merry Little Christmas” mentre llegia “el Recordo Judy Garland…” de Joe Brainard. Diu que és una cançó “tan i tant trista” i és cert. Recordo que cada Nadal l’escolto i cada any em sembla més trista”. (Josep M. Fonalleras).

 

. Josep Termes: a la recerca del catalanisme popular. “Termes parteix d’una definició àmplia del que és i ha estat el catalanisme, per afirmar que aquest moviment de defensa de la identitat i de lluita per l’autogovern, lluny de ser burgès, ha estat essencialment popular. (Genís Barnosell).

 

. Picasso vs. Rusiñol, més que un homenatge. “Rusiñol, un practicant de l’art total, un pintor, col·leccionista, crític, periodista, poeta, narrador, dramaturg, viatger i arqueòleg aficionat, serà el mite en qui Picasso cercarà la condició d’artista per excel·lència”. (Susanna Portell).

 

. L’art de la narració. “La novel·lística de Zgustova i aquests contes en concret sempre revelen una manifesta força centrípeta: el gust pel detall, l’intimisme i una sofisticada dissecció de passions amoroses que exhalen una concepció de l’existència”. (Lluís Muntada).

 

. La deriva de la consciència. “A la novel·la de Doctorow hi trobem la mateixa naturalitat amb què el narrador hi considera els fets més sorprenents, una naturalitat que deu ser una de les formes més visibles del que anomenem “bogeria”. Així, durant dècades Langley col·lecciona cada dia una quants exemplars de periòdics perquè aspira a condensar l’essència de les notícies, a compondre el diari que resumeixi tots els diaris presents i futurs”. (Vicenç Pagès i Jordà).

 

. Recordo els colors Manley. “Després de llegir Joe Brainard i rellegir Georges Perec, després d’escriure uns quants recordo i quedar fascinat per aquest exercici infinit em sorprèn que el gènere no s’hagi propagat més”. (Jordi Puntí).

 

. L’Avenç. Número 359. Juliol 2010. 80 planes. Edita: RBA. Barcelona.

 

CAT ’06  La nit dels somriures glaçats
 

Josep Pallach 1920/1977 

  1. Potser també caldria parlar de la “violència clerical” (sí, sí: hi ha hagut i n’hi ha, de violència clerical). Però ja se sap, ara que vindrà el Sant Pare de Roma es moment de retre pleitesia per part dels nostres elegits. O potser tot és propaganda (perdó: memòria histrionica) d’exsuqueros sector sotana…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!