Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Tot va començar quan vaig voler connectar amb els cantants post-Nova Cançó. Sentia la necessitat de referents musicals sòlids i de qualitat en la meva llengua
(?)
Crida: jo també compro música en Català!
En les altres llengües ?anglès, portuguès, francès, italià- i estils que m?interessen ?soul, fados, pop- ja els hi tenia.
Tenim, doncs, uns anys 80 amb novetats i silencis ?L?Hèctor Vila, en Francesc Roca, en Santi Vendrell ? Ve, després, l?esclat del rock-pop, dels 90, d?allò més popular i amb una gran base de masses. I, ara, som en un altre context (bons músics però gairebé clandestins i silenciats).
Buscant i buscant, doncs, un dia a "Llir entre cards", la popular secció a l?AVUI d?en Salvador Sostres, vaig llegir la recomanació entusiasta del periodista d?un per a mi desconegut Albert Fibla.
Va ser comprar el cedé i sentir-lo, i va néixer un amor a primera vista: lletres amb trellat, magnífica veu, bon arranjament musical. Un cantautor que es mou en territoris del pop, i que canta a l?amor i a les coses senzilles i quotidianes.
"Senzill" era i és un cedé potent, amb lletres ben sentides. Força autobiogràfic. Amb un desvergonyiment en la referència a les dones d?allò més saludable i inhabitual per aquestes contrades.
"El vals de la ingenuïtat", el seu segon treball, confirmà i féu acréixer les expectatives. El badaloní no n?era pas, no, un autor efímer i epidèrmic. La cosa tenia solidesa i garanties.
I aquí el tenim, lluitant contra un entorn mediàtic i de públic bé abstencionista bé hostil. Oferint sentiment, emocions, sensibilitat i qualitat a mans plenes. I esperant que sectors més amplis de l?audiència el descobreixin i li facin costat.
Feu-me cas, si us l?escolteu no us decebrà pas.
Tot Fibla:
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Déu fer un parell de dies vaig llegir el post que l’Albert et va dedicar, avui llegeixo un més dels teus comentaris dedicats a l’Albert, aquest darrer com a colofó… (està ben dit això de colofó?) poder que em posi a cobert amb tanta floreta… Tot i que m’adono que en tots dos casos són veritat. Així doncs, felicitats
Miranda