Pere Meroño

Ha mort un director de gruix, especialitzat en cinema polític. Nat a Pisa el 1919, i fill d’una acabalada família d’origen jueu, en Pontecorvo va militar al Partito Comunista Italiano des de 1941 fins el 1956, quan causà baixà degut a la intervenció soviètica a Hongria, el 56, tot esclafant una rebel·lió obrera i popular.

Entre la seva nodrida filmografia cal subratllar: “Prisionero del mar” (1957); “Kapò” (1959); “La batalla d’Alger” (1965); “Queimada” (1969); “Operación Ogro” (1980) –sobre l’atemptat que costà la vida a l’almirall Carrero Blanco, successor del dictador Franco, a mans d’Euskadi Ta Askatasuna-ETA-; “Addio a Enrico Berlinguer” (1984) –dedicada al que fou carismàtic líder del Partit Comunista Italià, traspassat aquell mateix any-; i “Un altro mondo e possibile” (2001).

Per a mi té una especial significació “La batalla d’Alger”. El film relata l’operació engegada pels paracaigudistes de la metròpoli a fi i efecte d’escapçar la direcció del Front d’Alliberament Nacional, durant el procés que menà a la independència aquella antiga colònia francesa. El seu estil vigorós, eixut, gairebé documental, el situa, no té pas dubte, entre un dels seus millor films. Gillo Pontecorvo, un gran realitzador italià i un dels més importants en l’anomenat cinema polític.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!