Ahir dilluns, vaig estar amorrat davant del televisor –fent zàping, però focalitzant TVE i TELE-5, tot veient la ingent, l’entusiasta, la milionària concurrència popular en homenatge a la Selecció Espanyola de Futbol que, amb la participació activa de 7 jugadors del FC Barcelona, ha donat la primera copa del món de la història a Espanya (…)
El recurs a la televisió el reservo per una mena d’espectacles –futbol, visites papals, grans recitals, en els quals és impossible de veure’m. M’interessen, fonamentalment, les imatges, l’observació del públic… Curt: la perspectiva sociològica.
Una primera conclusió: no trobo grans diferències –en la posta en escena, en la banalitat dels continguts, en la buidor i simplicitat de les frases dels jugadors, en el patrioterisme fàcil i elemental, de la milionària celebració de dilluns i una qualsevol victòria del Barça. Bé, sí, un d’important: el nacionalisme espanyol, dels primers, i el del català, dels segons.
Reconec que observo amb tendresa, ara parlo de dilluns, aquells jugadors nascuts, principalment, de les classes treballadores, de barris populars i obrers, de l’extraradi o del gueto. Jugadors que podien haver pujat al meu barri, i que van tenir una infantesa i primera joventut molt semblant a la meva.
La mateixa mirada comprensiva, còmplice, la hi adreço al públic. Un públic que, especialment en èpoques de vaques magres, té l’avinentesa d’aparcar, d’oblidar un present precari o d’alt risc sociolaboral, o una situació d’atur de no fàcil eixida.
En aquest sentit, el futbol és com una droga. Un reconstituent per superar determinats estats d’ànim personal i col·lectius. O un substitució de certes pretensions extraesportives o individuals.
També és, cal no oblidar-ho, un eficacíssim estri al servei del poder constituït; un valuós mecanisme de manipulació de masses; de control social per distreure les àmplies masses de temptatives combatives, de revolta o canvi social …
Bé, el cas és que dilluns vaig practicar, amb total desapassionament, i comprensiu per la joia dels grans vencedors, la mirada distant, tranquil·la.
Quan Espanya es va sentir més gran, més forta, més unida. Quan Espanya va ser més Espanya.
L’endemà, alguns companys, saludats, coneguts, me’n van demanar parer. Vaig tractar de no ser desagradable. D’escoltar els sentiments aliens, entre una certa fredor i la simpatia amb els que varen vèncer al camp de joc de forma merescuda.
CAT ’06 La nit dels somriures glaçats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!