Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Em sorprèn, i no pas desagradablement, la presència a Barcelona, pertot, aquests dies de partits i de futbol que -com tinc per costum- ignoro de manera absoluta, la presència de tot de banderes ben vermelles d’aquell honorable equip. La bona gent, sens dubte, celebra la seva progressió, el gust per el futbol, i, per què no dir-ho, la seva identificació amb l’equip bé sigui per la inclusió de jugadors catalans, bé com a simple signe identitari. I, hi torno, tot plegat no em sembla pas negatiu (…)
Servidor, que és un gran amant del coneixement de la realitat, de les realitats, celebro que la presència abundosa –a Cornellà de Llobregat, a Barcelona, a Badalona… verifica, un cop més, que la visió de Catalunya que molts tenen és clarament i perfectament esbiaixada. Catalunya és diversa. Catalunya és plural. Catalunya és catalana, sens dubte, però també bastant espanyola.
Com mol bé va dir el professor Salvador Cardús a l’acte d’ingrés en una de les seccions de l’Institut d’Estudis Catalans, la identitat es canviant, diversa, se sobreposa i conjumina amb altres identitats.
Jo he dit altres vegades, i no pas per voluntat de provocar, que la meva identitat predominant és catalana, però que dins del meu cor i de la meva ment, hi ha un espai per la identitat espanyola, i també, per raons culturals, per la portuguesa, la francesa, la italiana.
No és pas dolent tot això de la presència de banderes de la selecció espanyola. N’estic convençut.
Més encara, a mi no em sembla a priori incompatible estimar aquella selecció i els equips del Barça o l’Espanyol –que els hi demanin, sisplau, a alguns dels seus socis o simpatitzants. El Barça, equip que se me’n fot, ha tingut una colla d’anys, com a president, militants públics i notoris d’Alianza Popular i del Partit Popular com ara Josep Lluís Núñez i en Joan Gaspart, i ningú no tenia perquè avergonyir-se.
Però vull anar encara més lluny: en el camí cap a la llibertat i la plenitud nacional hi anirem, de veres, amb sòlida majoria que serà també plural i diversa, altrament hi perdrem bous i esquelles. Serà, aquella, una majoria conformada per obrers, per pagesos, per llicenciats, per lumpen proletaris, per aturats, per empresaris, per botiguers, per gent de color negre, groc, marró, per afeccionats de l’Espanyol, del Real Madrid, per amants de la Selecció Espanyola.
De manera que cal que ens hi anem avesant, que ens empapem de realitat, que no ens vingui mal de ventre, perquè, senyores i senyors, així és Catalunya.
Perquè Catalunya serà tutti quanti, o no serà.
Perquè la majoria amb la que arribarem a la llibertat i bastirem un país nou i integrador, serà tutti colori o no serà.
CAT ’06 La nit dels somriures glaçats
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Pere,
Hi ha algun aspecte del qjue exposes, que el comparteixo. La maduresa de la teva mirada cap a la realitat contrasta amb la frivolitat prou adolescent amb què avui en dia alguns tracten la nostra societat, talment com si el món fos l’univer petit d’ells i les seves amistats.
Tanmateix, deixa’m que et repliqui posant sobre la taula el tema de la prohibició que la selecció catalana pugui jugar a nivell internacional, per llei espanyola, i per política, dels partits majoritaris espanyols (amb les corresponents delegacions a terres catalanes).
Els catalans que celebren els triomfs de la selecció espanyola, que s’hi senten identificats, que se n’alegren perquè els Xavi i companyia hi treballen bé… saben o difícilment poden ignorar que la selecció catalana no pot jugar.
Els catalans que celebren la selecció espanyola tenen dret a identificar-s’hi. Els que voldríem identificar-nos amb la catalana, no en tenim el dret.
Hi ha una insolidaritat clara dels catalans “rojats” envers els seus conciutadans.
El futbol és esport, entreteniment; però no tan sols això.
Ara mateix, se m’acut com l’eufòria espanyolista (de la “roja”) esdevé ambient (més) propici perquè el Tribunal Constitucional ens retalli l’Estatut, amb temes com per exemple el de la llengua. I em plantejo, també aquests dies, si no començarà a ser hora de dir als nostres conciutadans catalans si són o no solidaris amb el seu propis país, o, si més no, amb aquells que encara parlem català i tenim uns determinats sentiments.
La gent d’esquerres, em sembla que mai pot renunciar a ser solidària. I per aixdò t’ho exposo.
Cordialment,
Vador Montalt
¿Algú dubta que la Selecció (nacional) catalana de futbol, si pogués participar en els campionats internacionals (és a dir, si no l’hi impedís el democràtic Estat espanyol), tindria el suport de tutti quanti, com dius tu: obrers, pagesos, llicenciats, lumpen proletaris, aturats, empresaris,
botiguers, gent de color negre, groc, marró, afeccionats de
l’Espanyol, del Real Madrid, i potser fins i tot d’amants de la Selecció Espanyola? ¿Algú dubta que aquesta és precisament una de les raons per les quals Espanya la demòcrata no permet que Catalunya tingui la seva pròpia Selecció nacional?