Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
“El 1955, un cura loco que reza a paso militar llegó al Pozo, levanta una iglesia y la llena de fotos de Juanito Valderrama, de Lola Flores, se mete bajo las chabolas para evitar el derribo por la Guardia Civil, desaloja bares a hostia limpia, da recomendaciones para ir a Alemania, da plantón a Franco, le roban banderas de la URSS, lee consignas sobre Vietnam, atruena el barrio con la Marsellesa, se hace de Comisiones Obreras, se bautiza como Charly” (…)
Al sud-est de Madrid, a una distància mitja d’un quilòmetre del riu Manzanares, separat de San Diego-Palomeras per el ferrocarril Madrid-Barcelona, i de la banda oest del poble de Vallecas, tot limitant amb la zona d’Entrevías, s’instal.la a partir dels anys 40, un dels barris de xaboles més importants, més indecents, més ignominiosos, més suburbials … d’Espanya.
El nom? Un home, Raimundo, i el seu pou eren parada obligatòria de ramaders i agricultors de la ribera del Manzanares.
Tot d’amagat, ja que és prohibit, i de nit per evitar la Guàrdia Civil, es basteixen més de 2.000 construccions.
El Pozo és un barri sense aigua, sense electricitat, sense pavimentació dels carrers, sense serveis de cap mena. Llavors és produeix un revulsiu amb l’arribada el 24 de setembre de 1955, de José Maria de Llanos. Un capellà membre de la Companyia de Jesús, d’extrema dreta, formador de falangistes d’elit, un dels religiosos preferits pel dictador, el qual s’hi aboca en l’ajut al barri, i en companyia d’altres capellans com ara José Luis Martín Palacín, el recentment traspassat Díaz Alegria, alça i perpetra una immensa acció social de vertebració social, política, d’organització veïnal, alhora que, personalment, Llanos, viu un veritable procés de conversió personal, política i ideològica que acabarà en la seva militància a comissions obreres i la seva elecció com a membre del Comitè Central del Partit Comunista d’Espanya.
El llibre que comentem, però, més enllà de Llanos, parla de la construcció d’una comunitat, de la creació de l’Associació de Veïns en 1969, de la seva tasca ingent de lluita, d’organització per crear serveis, per pressionar a l’Ajuntament de Madrid, als Ministeris, al règim i dotar de tota mena de serveis.
Perquè al Pozo del Tío Raimundo, s’esdevé un procés de lluita, una tasca de refundació urbanística, d’una fermesa i èxit incomparables.
De fet, les xaboles seran substituïdes per habitatges dignes, i el barri, amb la mateixa gent, passarà a viure en pisos com cal, no en infravivendes. Un racó de fonda marginació, de perifèria pura i dura assolirà una centralitat, una dignitat dificílment imaginables.
El llibre, un homenatge al barri i a la seva gent, ens narra –amb veus diverses, la història d’aquell indret retirat i oblidat, i compta amb tot de fotografies, de referències a persones concretes, al procés de dignificació i de comunió veïnal.
Val a dir que he tingut accés al text, i és un regal, de Miguel Angel Pascual, lluitador antifranquista, home d’esquerres, que fou president de l’AVV del Pozo del Tío Raimundo en la fase final de construcció dels nous habitatges.
. “Llamarse barrio: el Pozo del Tío Raimundo”. Amb textos de: Constancio de Castro, José Maria de Llanos, Manuel Castells, Marcelino Camacho i de la memòria del Pla Parcial d’Ordenació del Pozo del Tío Raimundo. Cartell de la portada: Juan Genovés. 201 pàgines. Comunidad de Madrid-Ayuntamiento de Madrid. 1986.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!