Pere Meroño

En fa un any, de la catàstrofe originada per l’huracà Katrina, a les costes dels Estats Units de nord-amèrica.

Un any. Aleshores el govern USA –regit i influenciat, a l’ensems, per fonamentalistes cristians i per fonamentalistes neolliberals- mostrà ineptitud, passivitat i desídia. També la iniciativa privada, en absència de lucre,  confirmà llur incompetència per acarar qüestions lligades al benestar públic i social.

El cas és que, un any després, New Orleans, segueix sumida en l’abandó i la marginació més flagrant. És confirma, així, i doblement, la ineptitud del govern republicà i del seu turbocapitalisme, i del capital privat, per afrontar, en segons quins supòsits, situacions que posen en joc la vida i el benestar de les persones.

Vergonya n’haurien de sentir, doncs, aquells personatges que des d’aquí, casa nostra, estan, dia sí, dia també, esbombant la falsa bondat del liberalisme econòmic –en versió dels furiosos i furients Hayek, Friedman, etcètera- i proclamant la societat estatunidenca com un model a seguir.

De model, res de res –ni sanitat pública, ni pensions, ni estat del benestar-. Pura i dura llei de la selva. Campi qui pugui. I qui no en tingui calés, molts calés, que s’apanyi o que es mori.

Sí, senyora, tot un paradigma i un model: apòstols neolliberals convé que aneu, cuita-corrents, a ca l’oculista. I, sobretot, i sisplau, deixeu la governació del bé públic en mans de la gent que hi creu i s’escarrassa, no pas en les d’una colla d’expropiadors/apropiadors de plusvàlua aliena. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!