Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Un català aspira a presidir, en les eleccions d’avui dia 21, la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials-CEOE, també liderada i fundada per un altre català, en Carles Ferrer Salat, militant, per cert, del Centre Català-CC, una formació centrista i “giscardiana” formada per empresaris i mànagers joves, europeistes i catalanistes. Les circumstàncies, però, són diametralment diferents de les dels anys 70 (…)
Rosell vol ser president però no ho tindrà pas fàcil. Espanya s’ha descarat molt i tenir catalans amb poder no mola. Més encara: hi fan nosa. Ja se sap, els catalans o no són espanyols o ho són a mitges. Gent de poc fiar, doncs. Tret d’altres catalans que ho dissimulen prou bé, o, directament, són més espanyols que Zapatero i Aznar junts.
Personalment, no li vull cap mal a aquell jove empresari que s’autodefinia, els anys 80, com a anarquista de dretes i que cantava les excel·lències del capitalisme. Des d’un punt de vista català, de país, aquest és el meu parer, el que pugui fer un català en una institució, associació, entitat, partit, sindicat espanyol, és perfectament prescindible.
Encara diré més: les organitzacions estatals, espanyoles, estatalitzen, espanyolitzen. De la mateixa manera que les catalanes, bé siguin d’àmbit quadriprovincial o nacional complet, enforteixen l’àmbit que aspiren a representar, tot cohesionant-lo i vertebrant-lo.
Vull dir que és una pèrdua de temps i indiferent que un català faci de guinda del pastís d’aquesta mena d’organitzacions espanyoles. El somni –perquè fou un somni- de catalanitzar Espanya, de construir una Espanya plural, respectuosa, on s’hi pogués viure a pleret, fa temps que es va malograr. Que passà avall. És un camí, doncs, sense sortida. Inútil.
Rosell president de la CEOE? Potser sí o potser no. Des del punt de vista català, no en té cap mena de transcendència. Hi és indiferent.
El millor, des d’una òptica catalana, és fer Catalunya –si pot ser d’àmbit complet, millor-. Vertebrar, cohesionar, conscienciar el país. I si cal treballar fora de Catalunya, el millor escenari és Europa i el món. Les escales intermèdies en són francament hostils i desorientadores.
I el país que cal bastir és el propi, no pas el d’aquí al costat. No sé si m’explico.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!