Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
L’endemà del referèndum per la independència de Catalunya –del qual no sé dir què m’agrada més si la majoria de vots afirmatius o l’important vot negatiu, un sufragi força educatiu, pedagògic, estimulant de totes totes, em trobo a la ciutat de Juan N. García-Nieto, d’en Manuel Campo Vidal, de l’Emilio García, d’Ignasi Riera, d’en Benigno Martínez, d’en Frederic Prieto … també dels “Estopa”, i d’en Josep Montilla. Una ciutat que m’agrada. On m’hi sento com al meu barri badaloní del Congrés. Totes dues poblacions-fàbrica. Aquí, la SIEMENS, allà, la CROS. Fa sol, i bufa un aire temperat, fins i tot frescal que fa goig (…)
Reconec que no la “domino” gaire, Cornellà –em cau lluny de Badalona, a l’altra banda del cinturó roig. Per contra, conec força bé Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs, els barris del cap i casal.
Fa una setmana que vaig quedar amb el meu interlocutor. Per error, baixo a Cornellà centre –hi arribo mitjançant el tramvia del Baix Llobregat. I trec pel nas per una plaça oberta als quatre vents. De fet, hauria d’haver baixat a l’estació anterior, la de Gavarra del metro de la línia 5, la blava.
No passa res, malgrat travessar tot Barcelona i part del Baix, bo i entrant a Cornellà pel barri de Sant Ildefons, la coneguda “ciudad satélite, sóc, com sempre, puntual. Demano a una xicota per on s’hi va al lloc de destí. Fàcil. Travesso la via fèrria per una passarel·la, enfilo per un carrer estret i llarg –a l’esquerra la llegendària “SIEMENS” on l’Antonio García va liderar un dels moviments obrers més intel·ligents i combatius, de matriu comunista, que s’hagin conegut mai en aquest país. A la vora, ho sé del cert, i front a front, es troben la seu de Comissions Obreres i la de la patronal.
Pel camí em trobo a un noi que va una cita de feina, a una entrevista. Mitjana alçada, poca dotació capil·lar, ulleres, uns trenta anys. Penso que no ho tindrà fàcil però l’animo a enfocar-ho amb bona disposició, a posar-hi tota la carn a la graella. Convenim d’anar-hi un tros plegats cap el centre. Arribats a l’avinguda del Parc ens separem, ell cap a l’esquerra, jo a mà dreta. Demano a un altre xicot –cepat, mig ros, ben afaitat -amb aquella olor a after shave, a net, que fa sempre patxoca, corpulent, el carrer Mossèn Andreu. Accent castellà macarrònic, artrític, se li coneix l’origen als països de l’est europeu, potser de darrera l’antic teló d’acer. Correctament, segur, m’assenyala el meu destí.
Arribo a una imponent, vegetal, agradosa, plaça de Catalunya curulla de canalla, jovent, adults i grans –són quarts de sis de la tarda.
El Centre Cultural Juan N. Garcia-Nieto –jesuïta, capellà obrer, comunista membre de Bandera Roja i després PSUC, fill d’una de les grans famílies de la burgesia catalana d’estirp financera, i que va morir oficiant la missa del 8h del matí a les primeries dels anys 90, i que té, des dels anys 60, una potent comunitat cristiana de base, és a tocar.
Em trobo amb un edifici que no fa per aquest barri de construccions de mitjana alçada. Un edifici ostentós, estentori, una mena de contenidor on s’hi apleguen la Biblioteca Central, una seu de la UNED, un centre cívic, i la sindicatura de greuges.
Pico a la porta, i, de seguit, m’obre un home baixet, d’ulls vius, somriure amable. Es tracta de l’actual síndic de Cornellà. El seu nom: Frederic Prieto. Primer batlle democràtic d’aquí. Comunista. Com García Nieto, i abans que ell, membre de Bandera Roja i a l’ensems del PSUC -que aquí va tenir vora 1.000 militants. Procedent del Guinardó, fundador de la comissió de barris d’allà, li demano que em faci cinc cèntims de la seva trajectòria com a capellà de les parròquies de Rubí, i del Guinardó, dels seus estudis previs teologals a Catalunya i a Roma. De la compatibilitat entre cristianisme i comunisme –aquí es va fundar el primer nucli català, i de l’estat espanyol!, del moviment Cristians pel Socialisme, de la mà de García-Nieto, Alfonso Carlos Comín… Seran dues hores ben bones i interessants amb una persona carismàtica, que amb un agradable timbre de veu, i una cadència gairebé musical –dominador com és d’audiències, desgrana tot de records.
Us ha informat Pere Meroño, avui dilluns 21 de juny de 2010, l’endemà del referèndum per la independència –per cert, em demano com haurà anat la cosa al barri d’Almeda, vell fortí del PSUC més modern i eurocomunista, aquí, a Cornellà de Llobregat, capital de Catalunya.
CAT ’06 La nit dels somriures glaçats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!