Va ser el primer secretari del meu partit, en l’època que vaig estrenar-me en política -l’octubre de 1976- mentre es fundà el Partit Socialista de Catalunya dit “congrés” , més tard, per a diferenciar-lo del PSC d’en Josep Pallach. L’acte es féu en un col·legi religiós del barri de Sarrià, barri alt de classes altes. Tothom, al pati, al llarg d’una pausa, encerclant l’encara il·legal Gregori López Raimundo, secretari general del PSUC, que venia a saludar-nos (…)
Procedent d’una família de la burgesia catalana, en Reventòs era advocat i treballava en el món editorial. De jovenet tingué vel·leïtats molt catalanistes i amb ferma tirada demòcrata cristiana. En acabat, ingressà al Moviment Socialista de Catalunya, l’organització que des de França dirigia l’exPOUM Josep Pallach. Durant els 60 arribaren les desavinences i l’MSC es fracturà entre esquerrans -en Raimon Obiols, l’Isidre Molas … – i socialdemòcrates -en Josep Pallach, l’Amadeu Cuito, l’Edmón Vallès, en Josep Buiria…
Al poc de crear-se el PSC, en Reventòs cedí el comandament al seu dofí: en Raimon Obiols. I mica en mica s’anà esvaint. Després vingué la unitat socialista amb el PSC-r, ara sense el gran Pallach qui moria mesos abans d’un atac de cor, i la federació del PSOE.
Durant els 90 vaig coincidir amb ell quan també vaig “ingressar” en el món literari amb la biografia d’en Josep Pallach -publicada el 1997. El vaig anar a entrevistar a la seu del PSC del carrer Nicaragua, on parlàrem força estona sobre la història dels socialistes. Fou una conversa ben grata, interessant i d’allò més càlida.
A mi, en Reventòs, em duia i em du records ben bons i bonics. Temps en què els socialistes semblaven d’esquerres i enraonaven i bramaven de “front dels treballadors”, “Catalunya lliure i socialista”, “nacionalització de tots els mitjans de producció, distribució, i de canvi”. Temps on els més esquerrans dominaven el partit -en Narcís Serra, en Pasqual Maragall, en Josep Ignasi Urenda, l’Eduardo Martin Toval, en Dídac Fàbregas, en Jesús Salvador, en Joan Alamillo … quan el socialisme català majoritari orgànicament era més a prop del francès d’en Miterrand, i d’en Gadaffi i l’Arafat que no pas del de l’Olov Palme i d’en Willy Brandt.
Déu meu, que n’ha plogut des d’aleshores!
Aquests dies es celebra el segon aniversari del traspàs d’aquell home bo que es deia Joan Reventòs. Quedi aquí el meu afecte i el meu record pel benvolgut company i líder.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo també vaig formar part del PSC-Congrés, però el record que en tinc de reventòs no és tant bo. Jo havia donat suport amb articles a l’AVUI a la candidatura d’Unitat Socialista abans de les eleccions de 1977. Però quan el Consell General va aprovar les bases d’unificació amb el PSOE que convertien el PSC en una delegació regional del socialisme espanyol, contrariant les bases aprovades al II Congrés vaig impulsar amb altres la "Tendència II Congrés" que s’oposava a la "unitat" en aquelles condicions. Sobretot dues: 1) en comptes d’establir organs de coordinació entre dos partits iguals com s’havia establert en el Congrés del PSC s’instaurava la participació del PSC en el congrés i els altres òrgans del PSOE com una federació regional més. 2) Sotmetia l’opció constitucional del PSC a l’opció constitucional del PSOE; és a dir si el PSOE esdevenia monàrquic i centralista, el PSC havia de seguir-lo inevitablement. En Joan Reventòs i la seva autoritat moral van ser els avals principals d’una decissió que va reintroduir el sucursalisme a Catalunya després dels grans esforços que havia costat erradicar-lo a començaments del segle XX. Recordo que a la darrera discusió que vaig tenir amb ell es va enfurismà quan li vaig pronosticar que el PSC acabaria posant la mà a la caixa, com feien tots els partits socialistes europeus i com feia el PSOE que aleshores estava emmerdat en el cas Flick. Però no m’hauria imaginat mai que fós l’embaixador del Regne d’Espanya a Paris mentre hi havia els assassinats d’Estat dels GAL i ell no protestés ni fes res per evitar-ho.