Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Agafo el primer tren del matí. Avui, servidor, faré un doble viatge al passat. Any 1972. Quan una colla de ganàpies badalonins que fèiem batxillerat, i dels quals tan sols un, en Morató, sabia parlar català, vam anar a petar a un desconegut Folgueroles, pàtria, deien, d’un desconegut mossèn Cinto Verdaguer. Català, Verdaguer? tot això, per què ho volíem, què era, què representava, llavors? Vila de cases baixes, d’hàbitat mínim, d’amplis i deserts vials, amb tot d’arbres. I ara i avui, viatge, de nou, i també, és per això que és doble, cap a les lluites urbanes, populars, del Baix Llobregat (…)
Primer tren del matí, doncs. 2/4 de 7h. A les mans un llibre -no en recordo el títol, potser el de l’Amos Oz. Fins a La Garriga no trec els ulls del text. A partir d’aquella vila de barcelonins de pro, d’homes forts d’armilla, de lleure i vacacional, la boira envaeix la vall, les muntanyes, el riu. En endinsar-nos per Osona, l’antic espai lacustre se’ns ofereix fantasmal i silent. Misteriós.
A Vic agafo un taxi fins a Folgueroles, la pàtria petita -la gran n’era Catalunya, de mossèn Cinto, aquell capellanot alt i ben plantat, ingenu, de totpoderosa escriptura, rebec i humaníssim.
Deu minuts més tard, ja hi sóc. No el conec. No m’hi reconec, en aquell Folgueroles collita 1972. Demano per un bar, només en trobo un d’obert. Per la televisió de pantalla gran i plana, els polítics, es posicionen, l’endemà mateix, sobre la clarificadora i alliçonadora sentència de l’Estatut de la Moncloa. Espanya, com sempre, tan brutal i impolítica. Es pensen que ens han derrotat i s’han marcat un autogol, amb això, el sobiranisme nostrat s’ha dotat d’unes ales fermes i voladores.
A l’hora convinguda, les 9h, conec, personalment, de nom de guerra “bigotis”, “Torrents”, un dels principals dirigents comunistes de la comarca més intel·ligentment lluitadora, més ferma, i ferrenya, del nostre país: el Baix Llobregat. I a partir d’aquí, la conversarà es descabdellarà, hi farà via, al llarg de dues hores tot parlant de Juan Nepomuceno García Nieto, les Comissions de Barris i Fàbriques, “Prensa Obrera”.
I el moviment vaguístic, les inundacions del Llobregat, el barri d’Almeda, el PCR, els CHE CHO, el PCista, els Estudiants ML, Bandera Roja, Cristians pel Socialisme, el Partit Socialista Unificat de Catalunya.
I la SEAT, l’Emilio García, en Pere Caldas, la Conxita Valls, en Benigno Martínez, l’Ignasi Riera, l’Ignasi Subirats, l’Andrés Sánchez Vega, el batlle Frederic Prieto, Cornellà. I el grup cristià de l’Antònia Castellana -primera batllessa comunista de Molins de Rei, “la lleona”, “la negra”, en Cesc Baltasar, en Paco Ruiz, en Cano, ELSA, FAMA, PIRELLI, LA SEDA, LAFORSA …
I Comissions Obreres, el sindicat vertical franquista…
Tot això, a Folgueroles, amb en Ton, tot recordant el meu 1972, tot recordant el seu 1972. Doble viatge. Vida apassionant i ben viscuda.
A Folgueroles, només per avui, capital del Baix Llobregat.
CAT ’06 La nit dels somriures glaçats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!