Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Viatge llampec a l’Aragó, a la contrada senyorejada pel Moncayo, bo i empaitant una història basca. I també suïssa. I espanyola. Fernando Claudín. Jordi Solé Tura. ETA. Lausanne. CCOO. Bilbao. Barakaldo. LKI. EMK. ETA Berri. Geneve. Komunistak. Maig del 68. TARABUSI. Zorrotza. PCE-ml. Grupo Rebelión. Zorrozaure (…)
Autocar de molts cavalls fendint l’aire.
El dia es deixondeix amb cel de núvols estiregassats. Tènues. Primera parada tècnica a 52 quilòmetres de Lleida. Són les 12h del migdia. La ruta és plaent i l’autopista deserta.
Prats. Planúries. Herba. Rostolls que cremen. L’oratge muda eixint de la nació catalana. Núvols. Cel clos. Plomís. Color gos com fuig. 137 km per Zaragoza.
Canal de Seròs.
Aragó: paratges, paisatges d’agricultura viva, ben clenxinada, espai agrari on l’home no es veu però es percep. Hi ha deixat petja. És, fet i fet, una presència absent, una absència present.
Un arc encercla l’autopista, compte: ens avisen que per ací passa el meridià de Greenwich. Plou poc però plou.
A 20 quilòmetres de Zaragoza, tot d’empreses assetgen, empaiten, l’Autopista Norte que travessa el país aragonès. Tirallonga de naus, d’espais, fabrils, mecànics, industriosos. Gran densitat d’ordit econòmic.
14.15h. Zaragoza. Estació de las Delicias. Inacabable i monumental rectangle: tren i autocars. Talment un estadi de magnituds considerables. Zaragoza: modernitat, gegantisme, potència. Constato que he errat en el càlcul d’horaris, em caldrà esmerçar una hora més d’espera. Dino en un bar de l’estació, mentrestant fullejo “El Periódico de Aragón, editat pel grup Z. Hi veig un recordatori del traspàs del gran José Antonio Labordeta.
Nou bus destí Tarazona, plou però plou prou. Cortines d’aigua perpetrant esquitxos pertot. Al meu costat, una dona jubilada, llegeix Andrea Camilleri en versió original –Il sorriso d’Angela- italiana. Abans del comiat, no me n’estaré de felicitar-la per la tria d’autor i llengua. Camilleri: gran amic i admirador de Manuel Vázquez Montalbán, en homenatge al qual creà un personatge entranyable: l’inspector Montalbano.
Riu Jalón.
Tristes, passives, expectants i erectes figures eòliques, igual que molins, ens contemplen; ni un bri d’aire. Aragó sota l’aigua llueix una paleta de colors més fresca i viva.
Sortim de l’autopista. Direcció: Moncayo.
Gallur.
Magallón.
Borja.
Malejón
Bulbuente
A 20 quilòmetres de distància, mentre culminem un cim, veig el Moncayo. Una enorme paret rígida, amb el cim agombolat per núvols, invisible, si, en canvi, la paret central, pètria figura mineral, amb clapes de neu, i un color fosc i negrenc. El colós, coronat per masses cotonoses, se’ns amaga entre tímid i orgullós.
17.15h, som a Tarazona. Poble petit, amb força història, i amb edificis d’una monumentalitat franca i constatable. Hi va haver un temps que aquesta vila fou, poca broma, la segona ciutat d’Aragó.
Punt d’abast estratègic, cruïlla de camins. Intersecció, la comarca del Moncayo, a un tir de pedra de Soria, Nafarroa, La Rioja, Aragó.
M’espera i em rep Herminio, qui em du a casa de Juanjo. La primera part de la conversa la fem a casa d’aquest metal·lúrgic prejubilat. Que entre 1951 i 1969 va viure a Bilbao i a Barakaldo, i que hi tornà entre 1973 i 1979.
En un restaurant, menjant amanida i un bon bistec, en fem la segona. Atès que he perdut l’autocar, m’acompanyen en cotxe fins a Zaragoza. Són les 23h quan hi arribo.
Gairebé ni una ànima a l’enorme edifici de la gran estació. Passatges, passadissos buits, solitaris. La banda de l’estació d’autocars està pitjor, a les fosques i sense ningú. La visió, la solitud, els sorolls llunyans i metàl·lics em recorden un modern i conegut film de terror que aquí es digué “Garaje”.
23.35h, l’autocar que ve de Madrid em du a Barcelona. Hora d’arribada prevista: 03:45h. El vehicle hi va semi buit. Rostres i fesomies dorments. Mots proferits a cau d’orella. Música pop per amenitzar un retorn de matinada. Entre la son epidèrmica i un cervell que va a mil per hora repasso mentalment tota la conversa, endavant i enrere. Sense descans. A estones dormo, però sempre escolto paraules i descripcions de la llarga conversa mantinguda a Tarazona amb dos germans francs, valents, agraïts.
La nit és tranquil·la en aquest Aragó que dorm. Entrem per la Diagonal. En arribar a casa, a les 04.30h. engego l’ordinador per saber les darreres notícies. I en publico un apunt ja preparat.
Quin dia i quina nit, i qui m’ho havia de dir: la pista basca que tant m’ha costat de trobar passava per Tarazona i Lausanne. La incògnita, però, ha estat desvelada, i sóc feliç, molt feliç …
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!