APRENENTATGE SIGNIFICATIU
L’actualitat d’aquests darrers dies de l’any ens ha portat a la discoteca Waka Sabadell. El fet és que una menor feia una fel·lació a un noi a la pista de ball, algú va filmar les imatges i les va difondre a través de les xarxes socials. El vídeo ha corregut com la pólvora. La denúncia dels pares de la menor ha comportat la implicació de la Consellera d’Igualtat i Feminismes, Honorable Tània Verge. Al fet, o més ben dit, a la difusió del fet hi ha influït que els darrers dies de l’any és un període en què escassegen les notícies i se n’han fet ressò els mitjans de comunicació tradicionals: diaris, ràdios, televisions,…. i embolica que fa fort.
La parella afectada, esperem, haurà fet un aprenentatge significatiu; concepte que va difondre el psicòleg David Ausubel el 1960 i que es va convertir en un dels eixos adoptats per la LOGSE, la llei de reforma educativa que va aprovar el PSOE el 1990, concepte anterior al de competències, que és el que dona consistència al currículum actual. Els joves en qüestió han après que qualsevol comportament que tenim en un espai públic (o també en un espai privat) i encara que correspongui a un acte privat o íntim, pot acabar difós, per la senzilla raó que la tecnologia ho permet.
La tecnologia, com qualsevol creació humana, té sempre dues cares: podem usar-la per un bé, és el cas de les imatges captades en un robatori que poden ajudar a identificar un delinqüent; o bé per un mal, l’atemptat evident a la privacitat que ha patit aquesta parella.
Si pel mig hi va haver alguna substància que anul·lés la voluntat, i estem davant d’un acte no consentit, tornem a tenir una situació derivada de la facilitat amb que es pot adquirir alcohol o productes farmacològics diversos en la nostra societat.
Fa més de vuitanta anys, el meu avi va recriminar al mosso que tenia llogat que anés ebri a treballar. El mosso va respondre-li que estava així perquè venien alcohol, que si no n’haguessin venut, no li hagués passat. Aquest mateix avi, fa més de cent anys, es va intoxicar amb els primers cigarrets i, d’aquest fet, no va fumar mai més. Va fer, també, un aprenentatge significatiu.
Errare est humanum, es deia a l’antiga Roma, en concret va ser una expressió que es posa en boca de Ciceró i que diu que equivocar-se és humà, però, cap persona, treta de qui és ignorant, té dret a perseverar (340 a. C). El fracàs és condició indispensable per aprendre a encertar-la. Els humans no donem per més. Segurament aquesta parella, quan passin els anys, explicarà a les persones amb qui tingui confiança, que aquest fet els va fer reflexionar, prendre precaucions i modificar alguns comportaments. Suposem que, joves com són, superaran segur aquesta experiència traumàtica.
Finalment, una confessió i una reflexió. De més jove era aficionat a muntar “shows” quan fèiem una celebració a la feina. Passava i feia passar una bona estona a les persones amb qui compartia el treball, senzillament fent broma i procurant no ferir a ningú. Quan es van popularitzar els telèfons intel·ligents i es va estendre l’ús de les xarxes socials, a la primera dècada del segle actual, vaig deixar de fer-ho. Començaven a circular vídeos trets de context i comentaris del tipus de si anava o no begut, i vaig deixar de sentir-m’hi còmode.
La reflexió és sobre els energúmens i energúmenes que graven les imatges i les difonen. La morbositat social és abans una morbositat individual, un comportament que deu ser inevitable perquè s’ha practicat des de sempre, amb els mitjans que en cada època la Humanitat ha tingut a l’abast.
Pere Costa i Vilanova. Desembre 2022