VARIACIONS

D’acord, d’acord. No es pot dir que el meu bloc sigui un exemple d’activitat. Després de vuit mesos d’existència, un únic article no suposa un gran desplegament de creativitat. Però la meva adaptació al mitjà ha anat així. Què voleu? D’ara endavant…. no sé què faré. Deixeu-me, però, que us expliqui un parell de cosetes que m’han passat avui, justament avui, passejant pel carrer, a Barcelona.

Per començar, he ensopegat. Sortia del metro i emergia a ritme d’escala mecànica a Canaletes, enfrontat a la xafogor insofrible d’aquests dies, amb un llibre a la mà. La guerra dels cornuts, de Joan-Daniel Bezsonoff, ha superat amb escreix la prova a que, invariablement, sotmeto les meves lectures: la prova del metro. Un llibre en el qual no aconsegueixo centrar la meva atenció en mig del brogit dels vagons del metro és un llibre que no val la pena ser llegit. Així mateix, un llibre que té la capacitat d’absorvir-me fins al punt que, en llegir-lo dret al metro, assetjat per males olors, diaris gratuïts, cops de colze i acumulacions humanes poc agradoses, és un llibre que mereix tot el meu crèdit. I és tant així, que la novel·la de l’autor nord-català m’ha captivat fins al punt que he sortit del vagó amb la vista fixa en els seus rengles, que he superat les escales mecàniques sense perdre el fil de la lectura i que m’he atrevit, insensatament, a acabar el capítol mentre començava a baixar, Rambla de Canaletes avall, en mig de la turistada hortera i la cutrada desvagada que caracteritza el nostre passeig més famós. El llibre s’ho val, us ho prometo, i és ben recomanable. Però no m’he atrevit a recomanar-lo a l’energúmen amb què he topat violentament, que ha fet rodolar el llibre per terra, que m’ha deixat a mi mateix de genolls i que m’ha increpat amb insults de tota mena i varietat, sense fer concessions a la meva alienació transitòria per raó de lectura impenitent. Vet-ho aquí: la literatura ens fa pagar peatges d’enigmàtica procedència. Conclusió: llegiu en Bezsonoff (La guerra dels cornuts o qualsevol altra de les seves obres), però si ho feu a la Rambla de Canaletes, aixequeu de tant en tant la mirada del paper.

L’altra troballa de carrer del dia s’ha produït just mitja horeta abans de l’ensopegada Bezsonoffsiana. Carrer Enric Granados de pujada, vorera de l’esquerra. Em dirigeixo a una oficina de la caixa per pagar l’IRPF (avui és dia 20, remaleït calendari!) i m’atura una dona de formes rotundes i un pèl exagerades (intueixo alguna operació estètica pel mig), que no dubta a tibar la brusa per tal que pugui entrellucar una porció no gens anecdòtica dels seus pits. Em diu que em convida a una copa de franc, perquè avui inauguren, i que les noies, models totes, estaran encantades de fer-me passar una estona agradable. I em deixa una targeta daurada, escrita a mà, a la butxaca. Jo, marejat encara per les corves li dic que ho tindré en compte (ja em diràs!) i segueixo el meu camí torbat. Ara busco la targeta i no la trobo, i m’adono que probablement l’he perdut en l’ensopegada literària de la Rambla de Canaletes. Si la memòria no em falla, estem parlant del carrer Enric Granados, 113, tercera planta. I l’establiment recentment inaugurat té una denominació tan original com Sauna Venus. Del número de telèfon ja no me’n recordo (quin prodigi de memòria tindria, si en fos capaç, oi?).  Que em perdonin els habitants d’Enric Granados, 113, tercera planta, si he recordat malament l’adreça de la sauna. Però que em passin alguna comissió els propietaris de la sauna en concepte de publicitat gratuïta, si he fet un bon exercici de memòria i l’he encertat.

Ja ho veieu. Sense voler-ho ni buscar-ho, dues anècdotes de carrer que ben bé podrien ser l’inici d’una bona novel·leta. Què, Joan-Daniel? T’hi animes?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!