VARIACIONS

Tornem-hi. Ara ha sigut Albert Ribera (a la foto), líder de Ciutadans, Partit per la Ciutadania, el que ha respost a la proposta d’entrevista formulada per l’Associació Catalana de Professionals de les Polítiques de Joventut. Segona visita al Parlament en poc temps. Va ser dimecres passat, o sigui, avui fa exactament vuit dies. La cosa no fou tan lluïda com la primera vegada perquè no hi havia sessió  plenària, i els salons i passadissos de la magna casa eren essencialment buits, solemnes però buits. Les grans amplades i les grans alçades del palau, buides d’humana presència, amb prous feines si aconseguien transmetre alguna cosa semblant a la sensació de…. poder. I un es pregunta de què s’omple realment, aquesta casa. De discursos? De retòrica? D’ambició  mal gestionada? De demagògia? De frivolitat? D’enveges? D’atacs de banyes? D’ingenuïtat? De catalana resignació? De catalans emprenyats?

El cas és que la meva entrada al Parlament aquesta vegada no es va produir entre multituds de xòfers i escortes oficials, i ni tan sols un mosso amable se’m va acostar per dir-me on era la porta dels convidats. Només n’hi va haver un que em mirava, de lluny, insistent; però més que amable o vigilant, semblava indiferent, tafaner potser. A la zona d’identificació em van etiquetar (en català, és clar) i un uixer (aquest sí que era amable) em va demanar si volia que m’acompanyés. I ara! No, no pateixis, li vaig dir, ja conec la casa. I tant, si la conec! Al primer passadís ja em vaig fotre de peus a la galleda i vaig anar a parar a una zona de servei, amb sacs de correus, caixes de fulls DIN A4 per destapar, fotocopiadores i administratius amb cara somnolent. Amb aire desmenjat, de suficiència, com aquell que acaba de revisar el bon estat del funcionariat catalanesc, vaig desfer el camí i vaig endevinar les columnes que enmarquen l’accés a la gran escala noble, just a temps d’esquivar l’uixer, l’ajut del qual havia menyspreat feia un moment. No sé perquè, em va semblar que reia per sota del nas.

Ja a la planta noble, a l’alçada de les grans decisions parlamentàries, em vaig sotmetre sense piular al segon uixer que se’m va acostar i em vaig deixar acompanyar fins a uns magnífics sofans de pell negra, d’aquells que t’embolcallen quan t’hi enfonses. I em vaig sentir immensament sol. Després de sentir els darrers repics dels talons de l’uixer…. silenci. El desert. Un Parlament completament deshabitat. Un calfred. Un badall. Creuo les cames. Em miro les ungles. Intento mantenir certa dignitat, de to parlamentari, però quan em busco la corbata per estrènyer el nus….. no me la trobo! (la corbata). És clar, no n’uso, normalment. Però aquí, abandonat i oblidat, entre tanta solemnitat, la trobo a faltar. Com si estigués despullat. Un sospir. Qui collons em mana a mi demanar entrevistes amb diputats? Quina cosa més avorrida.

Ah…. i llavors es produeix la seva arribada estelar! D’on ha sortit? És una aparició? Se’m planta al davant i em diu amb veu vellutada però enèrgica: el senyor Montes, suposo. Faig que sí amb el cap i assajo un somriure. Em diu que l’acompanyi, i….. surt disparada! Però…. qui és? Una secretària, una administrativa, una responsable de protocol, una relacions públiques, una noia que passava per aquí? Jo què sé! El cas és que tinc el temps just d’arreplegar la jaqueta que reposa en el braç de la butaca i surto darrera seu abans no faci la primera corva sinuosa. Nens! Com camina! Taloneja enèrgica, a una velocitat de vertígen, i jo perdo la poca compostura que em quedava tot intentant no perdre el seu ritme. Surt dels grans salons, fa esses entre columnes i es cola en un llarg passadís. I jo treient la llengua  darrera seu. Però… que hi ha un incendi? Com corre la refotuda! Aquesta noia no sap que fa, pel cap baix, quinze anys que no faig esport. No se li pot fer això, a algú que està en el llindar de la quarantena, que comença a criar panxa per equilibrar la tensió d’un cul emmotllat en una cadira de despatx! Però entre esbufec i esbufec, contemplo l’espectacle. Quina decisió! Quin ritme! Quin moviment de malucs! Quins cops de cap per enretirar la meleneta que, ai las, li fa pessigolles al front. Ara tombem a la dreta. Ei, que no la veig. Ah, sí, que baixa aquelles escales. Espera, que vinc! Òstima, si ja som al sòtan! Ah, no, que aquí hi ha una finestra i es veu verd! Però que no t’aturaràs? Surto de revolada del darrer tram d’escala i em veig en un passadis ample, flanquejat per un munt interminable de petits despatxos que es perden enllà, enllà, il·luminats profusament a cop de fluorescent. Sabeu aquests passadissos que no s’acaben mai i que ens apareixen en els malsons? Doncs un d’aquests. I ella, neguit de la meva frisança, tot el cos en moviment, batent rècords de velocitat administrativa, produïnt ecos de reiteració interminable a partir de cada passa, de cada cop de taló poderós. Ara sí que la perdo. Ja només em falta posar-me a còrrer follament…. Però s’atura sobtadament, fa mitja volta amb un cop de cintura que ni l’Eto’o d’abans de la lesió, es queda "firmes", dibuixa un somriure encisador, arronsa una cella (sorpresa que la segueixi a tanta distància), obre la seva mà esquerra i m’indica l’entrada a un d’aquells despatxos, amb un parell de noms retolats damunt del vidre glaçat.

Quan arribo a l’alçada de la meva cicerone ja he aconseguit controlar la meva respiració agitada, i no tinc temps ni de dedicar una mirada inspeccionadora a la noia perquè de la porta del despatx surt una mà estesa, enèrgica, que busca la meva per encaixar-la sense treva possible. Ella desapareix per al meu desconsol, i em trobo dintre d’un despatx, amb una porta que es tanca darrera de la meva esquena i amb el senyor Albert Ribera que somriu discretament, més baix i més cepadet del que aparenta a la tele.

I comença l’entrevista. Ja sabeu que el contingut és només d’interès per a l’associació que represento, i per tant us estalvio presentacions i reivindicacions professionals. El cas és que el senyor Ribera és tot un professional de la política, i entre frase i frase, va impartint maneres de diputat exemplar, atent, a punt per a qualsevol servei necessari, interessat sincerament en el tema de conversa, fent preguntes pertinents, demanant opinió quan cal i afirmant que amb ell(s) s’hi pot comptar. I ja està.

Quan surto del despatx no hi ha rastre de la meva guia parlamentària i m’enfronto sol al passadís. Ara m’adono que a la porta de cada despatx hi ha el nom de dos diputats, que es reparteixen el migrat espai del nostre Parlament amb equanimitat. Tot i que dubto una mica en tombar algun passadís, acabo trobant la sortida sense la més mínima notícia de la marxadora atlètica dels meus somnis. I surto del Parlament, com un ciutadà més, rumiant sobre l’eròtica del poder.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!