VARIACIONS

Nus de la trinitat. Quarts de dues de la tarda. Passo per sota del pont de la ronda per sortir de Sant Andreu. Davant meu, dos cotxes amb pressa. Avancem a poc a poc perquè els carrers van carregats i quedem aturats davant d’un semàfor àmbar intermitent. El cotxe de davant vol incorporar-se al carrer perpendicular però no pot perquè el trànsit és intens. El de darrera seu se li enganxa al cul i fa roncar el motor. El conductor gesticula amb els braços. Sembla que voldria que l’altre entrés al carrer a la brava. El semàfor canvia i es posa vermell; ara sí que no poden passar. El conductor del segon cotxe s’enfurisma i es belluga tant dintre del vehicle que fins i tot el fa botar. Toca el clàxon insistentment. El de davant treu el cap per la finestreta i li demana, a crits, què vol. L’altre treu un braç musculós per la finestreta i li fa banyes. Al de davant li canvia la cara i baixa del cotxe d’una revolada. Ja hi som.

És baixet i rabassut, amb una panxa prominent. És sudamericà. Amb quatre gambades es planta davant de la porta de l’altre cotxe, el que feia sonar el clàxon. Criden tots dos, un dret damunt de l’asfalt, l’altre dintre del vehicle. A la fi, el segon obre la porta i també surt del cotxe. És un pèl més alt, no gaire. Aquest no té panxa, però compensa el volum treient pit; sembla que s’hagi de menjar el seu oponent amb patates. En sortir del cotxe no s’atura davant del panxut sinó que passa de llarg i puja damunt de la vorera i, davant de la sorpresa de la dotzena de conductors que estem contemplant l’escena, comença a saltar pugilísticament, amb un àgil joc de cames. Tanca els punys, aixeca els braços i es posa en guàrdia. Fins i tot simula una finta. El seu aspecte és ferotge i la seva mirada furibunda. Com que veu que l’altre s’ha quedat palplantat mirant-lo, baixa la guàrdia un instant i li fa amb el dit que s’acosti, sorneguer, com volent dir “vina cap aquí, moreno”. Aquest també és sudamericà.

Superat el desconcert, el grassonet puja també a la vorera i s’hi acosta decidit. Aquest, com que no és tan àgil i, per descomptat, no té l’estil atlètic de l’altre, usa una tàctica més barroera: carrega com un tren de mercaderies i li etziba una bona empenta a l’altre. La veritat és que tanta dansa pugilística i tant de saltiró estilitzat no li ha servit de res perquè l’empenta el fa sortir disparat enrera. Malgrat això, aguanta l’equilibri, i quan es recupera es posa a cridar com boig. Presa d’una gran excitació, infla el pit fins a dimensions inversemblants (recordeu el Popeye quan s’acabava de prendre el pot d’espinacs?) i s’acosta a l’altre, que ara l’espera amb els braços a la cintura, immòbil. S’escridassen, amb la punta dels nassos a escassos mil·límetres una de l’altra. Imagino per un instant les bafarades d’alè i l’onada de capellans que es llancen i em venen basques.

La situació s’allarga durant uns segons, que semblen interminables. Jo i tots els altres conductors esperem amb angúnia el moment de veure saltar la primera cleca. Però no arriba. A poc a poc, l’espai entre els seus nassos es va eixamplant, al mateix ritme que puja el volum dels seus crits. El grassonet és el primer que es decideix a fer una passa enrera. Es mig gira (no vol perdre de vista el Casius Clay de la Trinitat) i avança lentament cap al seu cotxe. Quan agafa la maneta per obrir la porta l’altre, que no s’ha mogut del seu lloc, fa un rugit que ens deixa a tots glaçats i es descorda la camisa. L’altre no s’ho pot creure, i ara calla. Amb una habilitat i rapidesa inaudita, el conductor impacient es treu la camisa, en fa un manyoc i la llença amb força cap al seu cotxe. Amb una punteria digna d’elogi, aconsegueix que entri per la finestra.

Noi, ara sí que està imponent. A pit descobert sembla que s’hagi de menjar el món. Però l’altre, ves per on, no s’impressiona i es posa a riure. Obre la porta del cotxe i s’hi asseu. Quan és a punt de tancar la porta l’altre es decideix a moure’s i s’hi acosta. Jo diria que treu fum del cap. Està vermell com un pigot i la veu se li comença a enrogallar. L’altre li tanca la porta als nassos i arrenca. El semàfor acaba de canviar i ja està verd. El cotxe es mou lentament perquè el trànsit continua sent molt intens, però a poc a poc s’esmuny entre la resta de vehicles.

L’home de les cavernes torna al seu cotxe, sense deixar de cridar. Quan s’hi instal·la, una noia que és al seient del costat li acarona el cabell.  Arrenca i el cotxe surt de bursada, fent xerricar les rodes. Però com que a pocs metres ja té un altre vehicle, ha de frenar bruscament i se li cala. El torna a engegar i fa roncar el motor. Una fumarada negra com el sutge surt del tub d’escapament. A la fi, veu un forat en mig de la caravana i s’hi cola. Des del meu cotxe el veig fent esses, d’un carril a l’altre, fins que desapareix de la meva vista.

Mentre poso la primera miro cap al cotxe del meu costat i el conductor, un senyor d’edat amb cara d’esglai, em mira ben seriós. El meu aspecte també deu ser de preocupació. Però després d’aguantar-nos la mirada uns instants, tots dos esclafim a riure, amb ganes. Quan miro pel retrovisor veig que la conductora de darrera meu també riu, acompanyada per un noi que s’agafa la panxa de tant bé com s’ho passa. També darrera meu, en un cotxe situat en diagonal, quatre nois joves s’ho passen d’allò més bé i comencen a cridar, a cor: “una altra, una altra!”.

Us asseguro que no és una pel·lícula. Ha passat de debó; jo ho he vist. Avui mateix. Ah, i que a ningú no se li ocorri pensar que tinc tics xenòfobs pel fet que hagi dit que tot dos eren sudamericans. És el que eren. I punt.

Mentre condueixo (a poc a poc i amb molt calma, us ho asseguro) se m’acut pensar que, potser, tot plegat, era una broma. No serien actors? I si esperaven que els donéssim alguna moneda? No serà una  nova manera de demanar almoïna, més creativa i artística que la dels clàssics netejavidres? En fi, me’n vaig a fer la compra de la setmana cap al Mercadona, que té aparcament.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!