D’acord, d’acord, diuen els estudis que els joves cada cop són mes borratxos, que no voten, que estan desencisats de la política, que participen poc, que cada cop pateixen més fracàs escolar, que són violents… Però no us sembla que tot plegat són, justament, raons per treballar amb ells? No cal insultar-los, no cal deixar-los per inútils, no cal deixar que s’estavellin sols, no cal fer veure que no va amb nosaltres, no cal… Potser, tot plegat, respon a un irresponsable desinterès dels adults per construir un món que, a més de còmode, resulti interessant i estimulant per als que pugen. I, encara més, segurament passa que, tenint en compte que els problemes que afecten els joves cada cop són més nombrosos i més importants, hi ha pocs, molt pocs professionals, dedicats a treballar amb ells. I en mig d’aquest desert, sort en tenim que es programi el tercer Curs d’Especialització en Politiques Locals de Joventut. Un oasi en mig del desert formatiu que pateixen els professionals que saben, volen i desitgen treballar per als joves.
Perquè, de fet, si ens ho mirem amb una mica d’objectivitat, ens adonarem que els joves beuen més perquè, en termes generals, tothom beu més; que no voten gaire perquè els adults no els donem gaires raons per tal que ho facin; que estan desencisats de la política perquè els que suposadament no ho estem diem que estem perplexos i no fem altra cosa que parlar de desafeccions i desil·lusions; que participen poc però força més que els adults; que pateixen fracàs escolar perquè als que ens toca montar el sistema educatiu som incapaços de posar-nos d’acord sobre la millor manera de fer-ho; que són violents per pur reflex del seu entorn…
I els que fa anys que ens hi dediquem sabem que un minut d’atenció i de suport sincer transforma l’actitud d’un (de qualsevol) jove aparentment desinteressat. I descobrim que cap de les afirmacions que encapçalen aquesta entrada són del tot certes, i que, en tot cas, formular-les en to de queixa és una sortida simplista i fàcil per als que dimiteixen (tots i cadascun de nosaltres) de les seves responsabilitats en la construcció d’un entorn quotidià raonablement amable i atractiu. I sabem que si s’aposta pels joves, gairebé sempre hi ha una resposta positiva i existosa.
Bé, tampoc no cal fer un tractat de filosofia. El cas és que una de les coses més interessants que van fer les polítiques públiques d’aquest pais va ser inventar un model propi i singular de polítiques de joventut que, quan l’han deixat i ha disposat de recursos mínims, ha funcionat i ha donat resultats excel·lents. I per això és trist que, en termes generals, els recursos que s’hi destinen ara siguin més aviat migrats. I és que, a més de recursos de l’administració, aquest model singular de polítiques de joventut necessita, per funcionar, bons professionals.
I el curs que impúdicament pretenc promoure des d’aquest post i que l’organitza l’Associació Catalana de Professionals de les Polítiques de Joventut (AcPpJ) és una excel·lent fàbrica de bons professionals, tal com demostren els projectes que lideren ja avui els seus alumnes de les edicions anteriors. Alumnes que, per cert, en termes generals, valoren de forma excel·lent la formació que s’hi imparteix. Ja voldrien la majoria de cursos de postgrau i màsters d’aquest país tenir unes valoracions la meitat de bones que té aquest curs. El mèrit fonamental és, quedi clar, dels coordinadors del curs: la Núria Vallès i el Ruben Calvo en les edicions precedents, la Marta Ortoneda, la Marta Bravo i el Manolo Cortès en l’edició d’enguany.
Va, sigueu trempats i feu difusió del curs. És una petita joia que ens fa molta falta.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!