VARIACIONS

M’ha tocat, per primera vegada, visitar un ministeri. No us negaré que la cosa em feia gràcia, em provocava una curiositat morbosa i estimulava les meves inèrcies ideològiques, que volen ser crítiqes per sistema, però que cauen irremissiblement vençudes davant de qualsevol possibilitat de tafanejar amb impunitat. El context foren els projectes de futur de l’Ateneu. Els protagonistes, per una banda, el Ministro de Cultura, Cesar Antonio Molina i el Director General del Libro, Rogelio Blanco, i per una altra el President de l’Ateneu, Oriol Bohigas, el Vicepresident primer, Ferran Mascarell, i el Vicepresident segon, Francesc Cabana. El dia en qüestió, dimarts passat, 23 de setembre. M’acompanyeu a Madrid, en aquesta crònica?

Per començar val a dir que triem l’AVE per fer cap a la villa y corte. Ràpidament entenem perquè està guanyant terreny al pont aeri, i tenim temps de lloar la comoditat, rapidesa i eficàcia del servei. En el capítol de les mancances, remarquem que en l’amplíssim ventall de diaris que es posen a disposició dels viatgers, entre els quals hi ha fins i tot premsa econòmica nordamericana, hi falta algun mitjà en català. El Periódico només hi és en versió castellana i de l’Avui i d’El Punt ni tan sols n’han sentit a parlar. Tenint en compte que la majoria de viatgers som catalans (ho comprobo empíricament en els nostres cotxes, tant en l’anada com en la tornada) no seria tan estrany pensar en aquesta possibilitat. Però, és clar, com que el castellà està perseguit a Catalunya, l’AVEspañola ha d’ajudar a compensar. La segona pega és que la màquina trontolla força més del que seria de desitjar i d’esperar en una mostra tan eficaç de tecnologia. Mascarell, evidentment més experimentat en trajectes internacionals, em fa notar que el TGV francès llisca més suau. No és poca cosa el detall, perquè els ordinadors portàtils tenen dificultats en algun d’aquests salts inesperats. Els integrants de la nostra expedició concloem que, en contra del que podríem pensar per l’espera de més d’una dotzena d’anys a tenir tren ràpid, la construcció de l’AVE va ser precipitada i accelerda i, per tant, potinera. Fem broma i intentem identificar el sotrac de la cèlebre esquerda que es va produir durant la construcció en terres aragoneses.

En tot cas, ja es veu que les crítiques a l’AVE són mínimes, i tots concloem que per a nosaltres l’avió en direcció a Madrid ja es pot jubilar. I un cop  a Atocha, busquem taxi. Tenim un lleuger incident perquè resulta que hem pujat a un taxi que estava enrera en la fila d’ordre i al qual no li tocava encara acollir passatgers. Una senyora que es dedica a posar ordre entre els taxistes (ja te la regalo, aquesta feina!) s’indigna i escridassa el nostre (és un dir) taxista, el qual s’excusa dient que la culpa és nostra perquè hem pujat al taxi per sorpresa, sense que ell pugui evitar-ho. M’estalvio els comentaris. Segurament a causa de l’incident (o no) l’home arrenca de sobte, quan encara tenim la porta oberta, i li hem de llançar crits insistents per tal que freni i eviti perdre pel camí algun integrant de l’expedició ateneista.

Com per desmostrar que al taxi no li ha arribat la modernitat en la mateixa mesura que a l’AVE, el taxista no sap on coi és la Plaza del Rey (a cinc minuts pelats d’Atocha) i del Ministerio de Cultura ni n’ha sentit a parlar. Per sort, Bohigas i Mascarell tenen la ubicació clara i li indiquen que això és ben bé en la Calle Barquillo.

I aterrem al Ministerio. Guàrdies civils a l’entrada, un regiment d’uixers a la recepció, i una senyora amable que ja ens esperava. Edifici modern (lleig, però modern), i decoració interior penosa. Diuen els meus acompanyants que tot està exactament igual que fa, per exemple, 10 anys (i segurament podríem anar més enrera). Sala d’espera de vidre envoltada de cortines pàlides, tapissat de sofans indescriptible (ratlles amples de colors llampants que destrueixen tota mirada), mobiliari accessori ple de daurats i alguna antiguitat esquitxada de tant en tant que segurament té força valor econòmic però que canta sobiranament, matxacant tota estètica possible.

Cabana explica que les millors tradicions del poder estatal prefiguren un temps d’espera proporcional a la importància del qui t’ha concedit visita. I a nosaltres ens toca un ministre, de manera que ens preparem per a ser pacients. La cosa s’allarga mitja hora, temps més que suficient per evocar experiències pretèrites de contacte amb els ministeris (no pas meves, com us podeu imaginar). Totes ben sucoses i divertides i alguna fins i tot hilarant; però això queda en secret de sumari.

El cas és que apareix Rogelio Blanco i ens fa d’amfitrió. Coneix Mascarell i Bohigas i, en conseqüència, es repassen temes comuns. Li preguntem per l’estat de salut del llibre i ell es mostra optimista. Assegura que tots creixen (es refereix a les grans editorials) i que la crisi, de moment, no els ha arribat sinó tot el contrari. Y el año próximo ya veremos, diu. Acaba d’arribar d’una turné per sudamèrica acompanyant editors espanyols i diu que l’ambient és optimista. Per variar, està bé.

Passem al despatx del ministre, que ens rep cordial i simpàtic, en mànigues de camisa (nosaltres anem tots ben encorbatats i americanats). L’estètica del despatx millora la resta de dependències, i el tapissat dels sofans és digne. La cosa dura una horeta, de la qual en dediquem aproximadament mitja a parlar de generalitats per posar-nos mutuament al dia de les activitats de cadascú, i mitja més a tocar el tema que motiva la visita.

Apareixen, és clar, laments al voltant de la crisi i de les restriccions pressupostàries. El ministre ens diu que, malgrat tot, el seu negociat no patirà excessivament els plans d’austeritat perquè té tan poc pressupost que tampoc no li poden tocar gaire. Ens parla d’entre el 0,5 i el 0,7 per cent del pressupost total. Sense comentaris. Ens assabentem que a Madrid el senyor Solbes és comunament conegut com a Don Pedro i aprenem alguna cosa sobre la mecànica pressupostària del Gobierno del Reino.

En arribar al moment del que hay de lo nuestro, les coses van fines. Elogis per a l’Ateneu, per als canvis que hi fem, per als projectes de futur i suport a les propostes que desgranem. Resultat satisfactori, així doncs. Expectatives acomplertes.

El comiat és tant jovial com la rebuda. Intercanviem targetes de visita amb personal tècnic que ens ha d’ajudar a avançar (això és feina per a mi), ens emplacem a veure’ns aviat (segurament a Barcelona), encaixades de mà i tustadetes a l’esquena. Bon rotllo.

Anem a dinar a un restaurant Divino, enganxadet al ministeri, i concloem que Barcelona és més cara que Madrid pel que fa a menús de migdia. A banda de l’habitual ficada de pota pròpia de catalanet en demanar vino negro per comptes de vino tinto, i de suportar mirades indiscretes d’alguna taula veïna que se sorprèn de sentir tres senyors parlant només en català, res de ressenyable.

I tornem a l’AVE, per confirmar la comoditat i l’agilitat de l’anada. Coincidim al tren amb una regidora de l’Ajuntament de Barcelona (mira que bé!) que aprofita per demanar-nos no sé què, i nosaltres, per no ser menys, aprofitem per demanar-li allò altre que tenim pendent. I ji ji i ja ja. I arribem a Barcelona just a temps per passar per casa (cadascú a la seva, és clar), per fer una dutxeta, vestir-nos de festa major, i anar a disfrutar de la nit galàctica de Sisa que, per cert, té un bon amic, de nom Ricardo Solfa, que viu a Madrid.

Senyores i senyors, he visitat un ministerio. I m’ha anat bé, ves per on.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!