pepcanals
l'internauta d'Argentona
L’ART D’INTERROMPRE
Hauríem d’aprendre a escoltar, pensar i, després, respondre.
Sembla que la paraula “ART” està de moda. Fa uns dies en el “blog” castellà parlava del art de saber rectificar i avui aprofitant la lectura d’un article de Matthew Tree (Londres 1958) http://www.joanducros.net/corpus/Matthew%20Tree.html,
en EL PERIODICO http://www.elperiodico.com/, vull exposar una situació en la que sovint m’hi veig implicat i que fa que en les reunions de grup cada cop hi participi menys activament.
Em refereixo al costum tant llatí i, per tant, també dels catalans, de que quan ens trobem en una conversa de més de dues persones contínuament ens anem interrompent.
Destacaré d’aquest articles algunes frases amb les que m’identifico totalment.
“A Anglaterra, quan parlem, esperem fins que l’altre persona hagi acabat la frase, hi rumiem una miqueta, i llavors, si ens abelleix, comencem una frase pròpia a tall de resposta, amb la seguretat que el altres permetran que arribi a la seva fi abans que obri la boca”. Aquesta seria, per a mi, una situació idíl·lica, tant en els sopars amb els meus amics, com en les reunions de treball, com en les trobades d´àrbitres de golf, per posar tres exemples de la meva vida habitual.
“Ara prefereixo quedar-me a casa, i invitar-hi els amics d’un en un o de dos en dos. Així els sento bé, els escolto atentament, els contesto com cal i tots contents”.
En un altre punt del seu article comenta el desagradable que és trobar-se en un local sorollós com acostumen a ser els nostres restaurants on sembla que hi hagi una lluita per veure qui es el que més crida. “No em queda més remei que somriure com un beneit tot esperant que així creuran que els escolto amb interès.”
Han passat dies des de que vaig escriure les linies anteriors quan he llegit una nota de Benjamin Gelfenstein, que la trobo escaient al dit més a munt.
Caminaba con mi padre por el campo, cuando él se detuvo en una curva
y después de un pequeño silencio me preguntó:
– "Además del cantar de los pájaros ¿Escuchas alguna cosa más?"
Agudicé mis oídos y algunos segundos después le respondí:
– "Sí, estoy escuchando el ruido de una carreta."
– "Eso es" – dijo mi padre – "Es una carreta vacía."
Pregunté a mi padre:
– "¿Cómo sabes que es una carreta vacía, si aún no la vemos?"
Entonces mi padre respondió:
– "Es muy fácil saber cuándo una carreta está vacía, por el ruido
que hace. Cuanto más vacía la carreta, mayor es el ruido que hace."
Me convertí en adulto y hasta hoy cuando veo a una persona hablando
demasiado, interrumpiendo la conversación de todo el mundo,
inoportuna, presumiendo de lo que tiene (y lo más seguro es que no
tenga nada), de sentirse prepotente y haciendo de menos a la gente,
tengo la impresión de oír la voz de mi padre diciendo:
– "Cuanto más vacía la carreta, mayor es el ruido que hace"
La humildad consiste en callar nuestras virtudes y permitirle a los
demás descubrirlas.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo també em trobo constantment amb aquest problema. M’agrada molt escoltar però de vegades també m’agrada parlar. En aquest país sovint ens trepitgem els uns als altres quan parlem i quan el grup passa de 4 la conversa esdevé una olla de grills on el gall més gallet i més xisclador és el que es fa escoltar. I a mi, que no m’agrada gens alçar la veu, no se’m sent i per tant no se-m’escolta. Conclusió: Si vols tenir veu, crida més que els altres o fes-te respectar i escoltar. La altra opció és fer les maletes i anar-te’n a un país més civilitzat.