Pau Vinyes

L’onze
de setembre de 1901, Lluís Marsans i Solà, futur dirigent d’Estat
Català, junt amb d’altres militants de la Unió Catalanista, varen
convocar una ofrena floral al monument de Rafael Casanova. L’acte,
declarat il·legal, se saldà amb una trentena de detencions. Aquell
gest, en ser encara avui repetit per bé que ja de forma oficial, fou la
data de naixement mediàtica (la primera, es documenta a 1897) d’un dels
rituals i formes d’expressió simbòlica del catalanisme modern. Era la
posta en escena de la commemoració d’uns fets antics (la defensa de
Barcelona simbolitzada en el conseller en cap de les institucions
catalanes) lligats a la reclamació d’un dret i una legislació pròpies
d’autogovern modernes.

Gairebé cent anys més tard, es celebraven
amb força ressonància mediàtica i política els centenaris d’alguns
esdeveniments polítics i socials contemporanis d’aquella primera
manifestació del 11 de setembre. Per citar-ne alguns, el II Congrés
Internacional de la Llengua Catalana (1986) on es refermà la unitat de
la llengua, després que el primer congrés discutís sobre la normativa
del català; la fundació de l’Orfeó Català (1891) que al cap de cent
anys ampliava la seva seu al Palau de la Música; o l’Associació per
unes Noves Bases de Manresa (1992), que reflexionà sobre aquelles
primeres estructures polítiques pròpies pel país que es formularen sota
l’assemblea del mateix nom. L’any 2001 en canvi, en fer cent anys
d’aquella convulsa Diada Nacional, ningú no hi parà compte i es passà
de llarg.

Continua…

L’única efemèride de l’Onze de Setembre que ha estat recordada fou
l’any 1996, en complir-se’n vint de la primera celebració de l’Onze de
Setembre permesa per la legislació espanyola un cop ja mort Franco.
Aleshores, la comissió organitzadora (menys ERC, que se’n desmarcà) van
acordar de celebrar-ho amb els mateixos oradors de l’acte de 1976 a
Sant Boi de Llobregat i a la mateixa ciutat que rebé el placet
post-franquista, en detriment de Barcelona on es prohibí el míting.

Sovint
doncs, interessos aliens al propi fet històric són decisius alhora de
celebrar-ne l’aniversari. Els fets d’aquella primera Diada del segle
XX, bé per massa antics (la Unió Catalanista ja no hi és) o bé per
massa incòmodes (moltes Diades també han acabat després amb repressió),
semblà que no anaven amb la majoria de la classe política. Per si no
hagués estat poc, l’ombra mediàtica dels atemptats de Nova York acabà
de copar totalment la Diada de 2001. La reflexió sobre aquestes
commemoracions centenàries, visualitzen el debat entre la seva
conveniència política i la necessitat historicista, amb l’obstacle
afegit de la distància generacional entre el fet i l’aniversari.

En
aquest context, l’independentisme no pot badar. Cal que tingui en
compte la seva trajectòria històrica contemporània i faci saber que
també ja ha complert cent anys. L’avantatge que disposa és la seva
continuïtat en el temps, ja que almenys ja fa cent anys seguits que
Catalunya reclama el seu estat propi. Per trobar una data es podria
haver escollit entre diversos fets o escenaris històrics, però el què
millor símbolitza el repàs del recorregut centenari del moviment
d’alliberament és l’aniversari del seu emblema de combat: la senyera
estelada.

»PER QUÈ EL 2008?

La
data de 2008 triada per commemorar el centenari de “l’estelada” rau
sobretot en la idoneïtat del moment favorable a fer-ho. Tot i que
podríem sotmetre’ns al debat del rigor històric i esperar-nos deu anys
més, no es comet cap falsedat científica en plantejar aquesta data i no
una altra, ja que ni l’independentisme modern neix amb la creació de
”l’estelada”, ni aquesta té en la idea de Vicenç A. Ballester la seva
veritable gènesi. Això és així perquè si bé la primera fotografia, o la
més clarament visible i conservada, d’una “estelada” amb triangle i
estel és de 1918, feta a Montserrat, existeix un precedent fotogràfic
anterior, amb data de 1908.

Es tracta d’una primigènia senyera
independentista que enlloc de lluir el triangle a l’esquerra amb
l’estel, du un romb al mig (es dedueix blau) amb una estrella blanca a
l’interior. La fotografia, feta a París, és de la seu d’una Lliga
Nacionalista Catalana, organització que fundà i presidí Salvador Díaz i
Capdevila qui en 1922 se’l veié adoptant “l’estelada” tradicional,
vincle inequívoc amb la bandera de l’independentisme català.

L’any
2008 és alhora un data d’aniversari doble ja que el centenari de
“l’estelada original”, coincideix també amb el quarantè del canvi de
l’estel gestat arrel del naixement del Partit Socialista d’Alliberament
Nacional, l’any 1968. Aquest partit fou l’impulsor que popularitzà
aquesta bandera a partir de les organitzacions que impulsà o que se’n
derivaren. Deixant-nos-en alguna que no reeixí, aquestes foren
bàsicament el PSAN-provisional que derivà en Independentistes dels
Països Catalans (IPC), el col.lectiu nord-català Nova Falç, escissió
d’IPC; la coalició electoral BEAN (Bloc d’Esquerra d’Alliberament
Nacional); les candidatures d’Unitat Popular (CUPs); Nacionalistes
d’Esquerra (Nd’E); el Moviment de Defensa de la Terra (MDT); les
organitzacions de joves JIR (Jovent Independentista Revolucionari) i
Maulets; els Col.lectius de Treballadors i la Coordinadora Obrera
Sindical (COS); la coalició Catalunya Lliure i l’organització armada
Terra Lliure.

El PSAN teoritzà sobre el què avui són ja
referents programàtics i terminològics de qualsevol organització que es
reclama independentista. El propi terme “independentisme” (fins
aleshores anomenat habitualment “separatisme”), la reivindicació de la
nació completa amb la corresponent implantació de base, la terminologia
de Països Catalans i la senzilla però inequívoca proclama
d’”independència”, com a terme clar i català de voler ser un poble
lliure.

La senyera amb el triangle blau i estel blanc és
l’hegemònica de l’independentisme català de la major part del segle XX.
La del triangle groc i l’estel roig recull el testimoni dels seixanta
anys anteriors, contextualitzant la lluita de Catalunya per la seva
llibertat, en les noves lluites d’alliberament mundials encetades els
anys seixanta. Així doncs, aprofitar la doble data commemorativa de
1908 i 1968 per a les dues insígnies de combat, pot ser l’oportunitat
històrica per clarificar definitivament entre l’independentisme, arreu
de la societat catalana i al món sencer.

» MEMÒRIA HISTÒRICA

La
realitat política actual viu uns moments de recuperació i clarificació
històrica prou importants com perquè l’independentisme ho tingui en
consideració. La llei del Memorial Democràtic de Catalunya i la llei
espanyola de la memòria històrica són manifestacions oficials que
responen a la pressió de la societat civil de reivindicació de la seva
memòria històrica col·lectives amagades almenys des del franquisme. Cal
que les organitzacions que es reclamen independentistes hi juguin el
seu paper actiu, amb el perill que si no ho fan siguin diluïdes per la
historiografia “oficial”.

La història de l’alliberament
nacional de Catalunya no només ha de tenir el seu lloc als arxius de
documentació o en la els assaigs editorials. És important que es
mostrin a la societat de forma activa i fer-la partícip d’aquelles
dates commemoratives dignes de celebrar. Aquestes han de servir per a
convidar a sumar esforços i per a prendre consciència.

A
més, la història de l’independentisme no és un fet del passat per a
recordar sinó una lluita que enllaça amb la dels nostres dies. En
l’actualitat, la situació cultural i econòmica d’atzucac que viu la
nació catalana repartida per Espanya i França en diverses “comunitats”,
no és per un motiu conjuntural sinó que és la pròpia causa de la
dependència a uns estats que l’oprimeixen.

Mai en la història,
el percentatge de partidaris de la independència no havia aflorat tant
com avui organitzativament i sociològica, sobretot al principat,
almenys des de l’eclosió de la Crida i el MDT als inicis dels anys
vuitanta, després del desencís de les renúncies de la transició
franquista. Cada dia més, l’independentisme creix per allà on els
problemes quotidians actuals es fan més visibles per la ciutadania i on
no s’hi veu solució. És per això que mostrant l’allà d’on venim
podem dotar de més arguments per aglutinar un major nombre de
partidaris de la desconnexió amb Espanya com a sol.lució definitiva de
futur. La celebració del centenari i de l’estelada i de
l’independentisme pot ser un bon motiu més per aglutinar a aquells que
se’n senten representats i a tots aquells altres que se’n podrien
sentir.

Per aquest motiu s’ha creat enguany la Comissió del
centenari de la senyera estelada. Aquesta comissió, oberta i
transversal, pretén impulsar diverses activitats de divulgació
històrica del que suposa cent anys d’independentisme català al voltant
de la seva icona més representativa. La seva voluntat és la de produir
en diferents formats, material pedagògic sobre l’origen de la bandera
de l’estel. Podem confirmar la re-edició del llibre Origen de la
bandera independentista de l’escriptor i historiador Joan Crexell i
properament, podrem anunciar altres projectes, encara en fase d’estudi.
Al mateix temps, la Comissió s’ofereix a coordinar i difondre qualsevol
iniciativa popular, local o comarcal que, a l’entorn de la bandera
estelada, es puguin dur a terme.