LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA A SANT ANDEU
Amb la caiguda de la Dictadura de Primo de Rivera el 28 de gener de 1930 sobreeixí un període conegut irònicament com la ” dictablanda “, amb un govern presidit pel general Dámaso Berenguer i després per l’almirall Juan Bautista Aznar, el qual va voler ” reinstaurar ” una certa legalitat democràtica permetent el retorn als seus càrrecs dels regidors cessats amb el cop d’estat de 1923.
Davant d’aquesta nova permeabilitat política sorgeixen noves entitats o bé retornen aquelles que havien estat il·legalitzades. Som en el camí d’un nou inici històric que comportarà la proclamació de la Segona República Espanyola. Temps de canvi i d’aires nous. Temps de modernització de la societat. Temps de revoltes i de conquestes socials. Temps d’expansionisme del catalanisme i de tot allò que comportava.
A Sant Andreu, concretament a l’Avenç Democràtic Republicà, és reuní el 14 de març Estat Català per decidir si prenien part en la Conferència d’Esquerres de Sants dels dies 17,18 i 19 de març – cosa que finalment feren -, d’on sorgiria ERC. El 12 d’abril de 1931 es celebraren a l’Estat espanyol eleccions municipals. A casa nostra vencé Esquerra Republicana de Catalunya, formació política nascuda de la unió del Partit Republicà Català, Estat Català, el grup de l’Opinió i sectors independents del republicanisme. Guiats per Francesc Macià, assoliren el govern provisional de la Generalitat , després de l’intent fallit de proclamar la República Catalana. Arreu de l’Estat espanyol triomfaren les candidatures republicanes a les grans ciutats. El desig de canvi republicà obligà a la monarquia a exiliar-se. L’ambient d’eufòria regnava pels carrers i places de la ciutat. A casa nostra nogensmenys la guspira republicana triomfà abrusadorament. Un dels líders republicans andreuencs era el metge Josep Dencàs. Segons comenten alguns, la notícia de la proclamació de la República arribà a Sant Andreu via telefònica a la plaça d’Orfila pocs minuts després de la proclama. Aleshores Josep Dencàs des de la seva feina de la Clínica Sant Jordi, es dirigí vers la seu de la Tinència d’Alcaldia acompanyat d’un nombrós grup de republicans. Un cop dins de la casa consistorial s’adreçaren cap al balcó des d’on saludaren als allí congregats. Moments després en Dencàs llançà pel balcó el retrat d’Alfons XIII i pronuncià un discurs a favor del nou règim tot proferint ” Visques a la República”. La majoria de fàbriques i petits tallers pararen la feina i els treballadors van sortir al carrer per a celebrar la nova notícia. Molts es desplaçaren amb cotxes particulars i camions cap a la plaça de Sant Jaume per a resseguir l’esdeveniment des del mateix lloc dels fets.
Per a seguir de més a prop aquella jornada històrica, un servidor, va connectar amb la Casa Asil de Sant Andreu i concretà dia i hora per participar en el Taller de Conversa de l’esmentada institució sociobenèfica. Dirigits per l’educadora social Susanna Fraile, vam iniciar una agradable conversa amb testimonis vivents del 14 d’abril de 1931 a Sant Andreu i en d’altres indrets de Catalunya i l’Estat. Vam iniciar la conversa amb Dolors Vilanova , la qual ens digué ” Jo aleshores tenia 15 anys. Treballava en una fàbrica de barrets de La Sagrera. En sentir la notícia de la proclamació de la República ens feren plegar. Tot seguit em vaig dirigir cap al Casinet – entitat republicana situada a la plaça del Comerç -, i allí amb el meu pare van escoltar Francesc Macià per la ràdio. El meu pare era un republicà de cap a peus. Aleshores els del Casinet hissaren la bandera republicana conjuntament amb la catalana”. Per Vilanova l’ambient que es vivia al carrer ” era com de Festa Major “. Per a Neus Díaz, qui l’any 1931 tenia 13 anys i treballava a la fàbrica de Cafès Marcilla ” l’amo ens feu plegar i tornant cap a casa vaig anar copsant l’eufòria republicana pels carrers. De tant en tant sentíem la ràdio que els amos dels bars havien capgirat per tal que els vianants poguessin escoltar les darreres notícies” Per a Montserrat Pou ( 10 anys), vivia a Sant Antoni de Vilamajor – en les darreres cases del poble – va poder seguir en pròpia pell els moments d’alegria de la majoria d’habitants. Segons ens comenta Pou ” Vaig anar a l’escola i en arribar vaig trobar-me el Sant Crist i la imatge del rei al terra del pati de l’escola. Fins i tot vaig descobrir com una certa simpatia per aquell fet per part de la mestra”. En Josep Verdaguer (7 anys) i en Josep Casanovas ( 8 anys) recorden aquell 14 d’abril com el dia que la gent anava pel carrer tot cridant ” Visca en Macià que és un gran català, mori en Cambò que és un gran cabró” En canvi per l’Emilio Gómez va ser un dia molt trist, ja que en aquella data va morir la seva mare. I nogensmenys per Maria Paz Gozalo, per aquelles dates tot just acabava de fer els 7 anys, també va significar la pèrdua d’un familiar, la mort de la seva germana. El pare de Maria Paz era un destacat polític madrileny afiliat a la CNT i secretari de la Casa del Pueblo. Per Pilar Mora (7anys) el pare en assabentar-se de les notícies de la plaça de Sant Jaume decidí anar a cercar la seva filla a l’escola de les Dominiques, després d’haver tancat el negoci que regentava. Filla d´un militar i nascuda a Ceuta, Trinidad Molino (12 anys) ens diu ” que el seu pare va acceptar de mol mala gana la proclamació de la República, però com a militar no li va quedar més remei que acceptar el nou règim”. En canvi per a Trinitat Brugada amb 11 anys amb el pare agafaren el tren per anar a Barcelona. ” La ciutat era una festa” ens expressa Trinitat Brugada, per acabar d’afegir ” Els policies portaven un estrip a l’uniforme, ja que s’havien tret l’antic escut monàrquic”. Per Paquita Milà, en aquells moments una noia de 13 anys, recorda ” que el meu pare era amic d’en Dencàs i tot i no ser de cap polític cantava l’himne d’en Riego. El germà de Trinidad Sánchez neix el 14 d’abril i per a celebrar els dos aconteixements decideixen hissar la bandera republicana al balcó de casa . Amb 15 anys Anna Cabré recorda ” que van anar en cotxe amb una colla d’amics a la plaça de Sant Jaume, per a seguir en directe els esdeveniments i tot seguit ens van decidir per enfilar-nos cap a Montjuïc per a copsar l’ambient de festa que en aquells instants és vivia a la ciutat de Barcelona “. Rosalia Ribó (11 anys) ens diu “ Els pares havien anat de casament a Montserrat – el 14 d’abril s’esqueia en diumenge- i la mare estava embarassada com sempre. Però pels pobles i viles que passaven els cotxes anaven trepitjant els quadres amb la figura del rei”. Unes vides viscudes intensament, però un instant reviscut com el clic d’un retrat fotogràfic.
Abans de marxar encara vaig poder gaudir de l’amabilitat de Conrad Bonvehí, andreuenc d’adopció ja que els seus orígens són al barri del Clot. Per a en Conrad els records del 14 abril són com ” la gran il·lusió i l’esperança esperada amb alegria”. Segons ens diu en Bonvehí ” l’any 1931 jo tenia 18 anys, amb un pare que era republicà de soca-rel, vaig enfilar-me cap a Barcelona amb el meu amic Emiliano Ter. Després de passar per la plaça de Sant Jaume ens vàrem dirigir cap al Govern Civil per a fer fora l’Emiliano Iglésias del partit d’en Lerroux, qui s’havia fet fort en aquesta plaça i a més a més era padrí del meu amic Ter. Finalment van aconseguir que pacíficament Iglésias abandonés l’edifici governatiu”.
Tots aquestes vivències han viscut el seu petit record 75 anys enllà, però el sol fet de recordar aquella data històrica significa homenatjar a totes les persones que amb la seva lluita constant van fer possible resistir en la foscor del túnel del franquisme. El 14 d’abril 1931 va esdevenir l’embranzida d’un nou estil de viure i de societat en democràcia participativa. El nefast llast del feixisme ho engega tot a dida. Han hagut de passar 75 anys per a poder gaudir d’un nou aire democràtic, on l’esperança és el fruit d’un nou demà més lliure i humà.
Pau Vinyes i Roig
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!