Pau Alabajos
TEORIA DEL CAOS
dijous, 31 de juliol de 2008 – Centre Cultural Sa Capella
Ens alcem i ens dutxem. Poc després, agafem un tren des de Lloseta cap a Inca. Hem quedat amb Pep per a fer un mosset: avui és dia de mercat i els carrers estan plens de parades i més parades amb mercaderies de tota classe. Anem a dinar a un celler que es diu Ca’n Marron: menjar tradicional mallorquí, molt bo! Amb la panxa plena, fem una migdiada de rigor. A les set de la vesprada hem quedat al centre cultural Sa Capella per fer proves de so, però encara tenim una horeta per davant. Amb trenta-i-uns-quants graus de temperatura ens arrisquem a fer una volteta ràpida pel poble i conéixer els llocs més emblemàtics. Arribem a Sa Capella i ens disposem a veure l’espai escènic: com els seu nom indica, es tracta d’una antiga església rehabilitada per a centre cultural. L’acústica és espectacular, la reverberació natural de la cúpula li atorga un so molt càlid al violí i a la guitarra acústica. Potser la veu no s’escolta amb la nitidesa necessària, però amb un micròfon la cosa s’embrutaria encara més i decidim actuar absolutament a pèl. Aquesta vegada l’acte està organitztat entre Maulets i la secció local de l’Obra Cultural Balear, que té la seua seu en aquest mateix edifici. Gaudim moltíssim de l’actuació, sempre que toquem desendollats sentim una llibertat especial que es nota en directe. No hem d’estar pendents de la col·locació dels micròfons i ens deixem portar molt més. Resulta curiós mirar cap a arrere i fixar-se en l’ornamentació eclesiàstica que encara perdura, per les fotos qualsevol diria que estem actuant en la parròquia del barri! Després de sopar, Pep ens obsequia amb un rally nocturn per la serra Tramuntana, des de Sóller fins a Fornalutx, on es troba la caseta de camp on passarem la nit.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo vaig ser a la plaça dels patins i vaig quedar meravellat del teu recital, tant que vaig comprar-te el cd i el curs vinent, segurament, el posaré als meus alumnes. Tot va ser perfecte, fins i tot, aquella mirada entre agressiva i panxacontenta d’un servidor de l’ordre que va estar-se allí fins que va poder comprovar que érem una colla de subversius, car l’art sempre és subversiu, inofensius. Una mutxamelera em va parlar de tu, també t’escolta molt. Gràcies pel teu art, per la poesia i la música.
Gràcies Pau per regalar-nos aquests bons moments de música. Van tenir la sort de tenir-te dues vegades a Inca, encara que la segona d’una manera “rara”.
Esper tornar-te a veure prest. Sort i gràcies de nou