Pau Alabajos
TEORIA DEL CAOS
dimarts, 10 de setembre de 2007, Vilanova i la Geltrú (el Garraf), Commemoració de l’11 de Setembre
En ocasions, els contratemps s’acumulen per posar a prova la paciència de qualsevol. Això ens ha passat a Vilanova i la Geltrú: l’Assemblea de Joves ha organitzat una jornada d’actes per commemorar la Diada de Catalunya i ens ha convidat a fer la cloenda amb una actuació davant del monument a Francesc Macià. A l’eixida de Barcelona ens trobem amb una retenció en l’autopista que ens fa retardar-nos uns trenta minuts respecte a l’hora que havíem dit que arribaríem al poble. Una vegada a Vilanova, la gent de l’Assemblea ve a buscar-nos i ens suggereix d’anar a sopar abans de fer les proves de so. Com que a l’endemà és festa, tots els bars i restaurants estan plens de gom a gom i deambulem per la ciutat durant una bona estona a la recerca d’una taula lliure. Al remat, acabem en un kebap, però no ens acabem de creure eixa afirmació que es tracta d’un establiment de menjar ràpid, perquè tarden una hora de rellotge (sense exagerar) a servir-nos allò que hem demanat. Sopem en dos mossos i, amb el falafel encara a la gola, marxem cap a la rambla on se celebrarà el concert. L’equip ja està montat i tot està preparat en el seu lloc. Respirem alleujats fins que advertim que acaba de sorgir un problema tècnic d’eixos que no tenen cap explicació lògica i racional: per la vesprada, amb aquell mateix equip de so, s’han fet els parlaments i els respectius homenatges amb tota normalitat, però quan connectem els nostres instruments, els altaveus es rebel·len i decideixen fer vaga. La taula autoamplificada rep el senyal, però no n’hi ha manera de traure el so cap a l’exterior. Toquem tots els botons possibles i alguns més. Apaguem i tornem a encendre, desendollem i endollem tots els cables una, dues, tres vegades. No n’hi ha manera. Per fi, ens donem per vençuts i proposem a l’organització l’alternativa de fer un acústic estricte, o el que és el mateix, tocar a pèl i cantar a pulmó… Col·loquem les nostres cadires molt a prop d’on està situat el públic i ens disposem a rememorar un dels nostres concerts furtius als carrers de València. Sense micros ni aparells actuem a plaer, tan còmodes com si estiguérem assajant a casa, però al mateix temps percebent intensament la proximitat dels espectadors. El soroll d’algun que altre vehicle trenca puntualment el clima, però no perdem el fil durant tot el concert i notem que les cançons estan arribant. Ens acomiadem amb la versió que fem d’Al Vent, convidant al públic a cantar amb nosaltres. Una vegada recollit el material, la gent de l’Assemblea ens comenta que la música s’ha escoltat perfectament i que han quedat molt contents amb l’espectacle. A nosaltres també es queda un molt bon gust de boca, perquè ens han tractat de meravella. Abans d’eixir a l’autopista, passem per davant del cartell publicitari d’una immobiliària que ha utilitzat l’eslògan "el Garraf en venda" per anunciar els seus serveis… No deixa de ser una metàfora inequívoca de la malaltia degenerativa que pateix el nostre País, una mostra més de la legitimació del model urbanístic imperant, el nou catecisme de la rajola…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Bones!! Els companys de la CUP de Vilanova que van venir al teu concert ja em van explicar els contratemps que vau tenir…
…m’alegro que davant del mal temps us encoratgés la bona cara. Tot i el soroll dels cotxes…. ells també van disfrutar del teu concert!!
Sempre endavant, Pau!
Una abraçada!