Pau Alabajos

dijous, 6 de setembre de 2007, Sant Sadurní d’Anoia, Pavelló Olímpic, 6 hores de cançó homenatge a Ton Amat

Arribe al Pavelló Olímpic de Sant Sadurní passades les 8 de la vesprada. L’ambient que es respira és bastant singular: cantautors i cantautores de totes les edats xarren animadament en la terrasseta de l’ateneu abans de sopar. Em trobe amb Cesk Freixas, VerdCel i Meritxell Gené, amb qui hem quedat diumenge a Barcelona per fer una reunió i posar en comú experiències i expectatives de futur dels cantautors de la nostra generació, sense dubte necessitem sumar esforços per consolidar una escena que tímidament comença a agafar embranzida. També coincidisc amb Miquel Pujadó, amb qui ja vam compartir escenari i cartell a Rià (Conflent – Catalunya Nord) en un festival anomenat Les veus dels Països Catalans que aplegava cantautors i cantautores de tots els punts geogràfics del nostre domini lingüístic i on el públic va poder apreciar en un espectacle únic les varietats dialectals més representatives del català. Les 6 hores de cançó en homentge a Ton Amat comencen amb una miqueta de retard: és normal, atenent a la quantitat d’artistes que actuen aquesta nit i totes les variables organitzatives que s’han de tindre en compte. Aquest festival em permet descobrir grans cantautors dels quals no havia sentit parlar mai i també se’m presenta l’oportunitat d’escoltar en viu i en directe una sèrie de músics que només coneixia d’enregistraments discogràfics. La meua conclusió és que ens trobem en un gran moment pel que fa a la cançó d’autor en la nostre llengua: el problema, tal vegada, rau en la manca d’incidència mediàtica del nostre gènere musical. Sembla com si el rellotge de molts espectadors i crítics s’haguera aturat en Lluís Llach i Raimon, com si la cançó s’autor estiguera només restringida a la reivindicació nostàlgica… Em toca actuar al voltant de les dotze, després d’una interpretació enlluernadora de Meritxell Gené. Hui estic sol amb la guitarra, Laura no m’ha pogut acompanyar fins a Sant Sadurní. Només tenim quinze minuts o, el que és el mateix, tres cançons. Durant la vetllada han de passar molts artistes pel cadafal i se’ns demana brevetat. La intervenció em sap a poc, és evident, però aquesta vegada el més important era fer acte de presència, demostrar amb lletres i acords que Ton Amat ha escrit un capítol cabdal en la història de la cançó d’autor del nostre País. Allà on estigues, company, no t’oblidem.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!