Pau Alabajos
TEORIA DEL CAOS
dissabte, 4 d’octubre de 2008 – Cine de Dalt de Xixona
Avui actuem a Xixona, en la comarca de l’Alacantí. Portem el format de quartet de corda, que tenim poques ocasions de presentar en directe i que sempre és un alicient afegit. Quedem amb els músics i amb els tècnics a una hora prudencial, per distribuir-nos en tres cotxes. N’hi ha 133 quilòmetres aproximadament des de Torrent fins a Xixona, això si el GPS no et juga una mala passada com a nosaltres i et fa pegar una volta espectacular per carreteretes de muntanya, amb revoltes, revoltes i més revoltes. Resulta que, una vegada hem creuat Alcoi, ens hem trobat una carretera tallada i hem hagut de prendre un itinerari alternatiu que ens marcava el GPS. Arribar, hem arribat, però bastant més tard del previst. Comencem amb mal peu… Marisa, del Servei de Normalització Lingüística de l’Ajuntament de Xixona (que organitza l’acte), ens guia fins al Cine de Dalt de Xixona, on tenim lloc reservat per a aparcar. Amb una relativa tranquil·litat (hem eixit amb temps de sobres i la prova no pareix excessivament complicada) comencem a montar, afinar i preparar l’actuació. L’espai escènic es tracta d’un antic cinema de poble reconvertit a teatre, amb unes tres-centes butaques per al públic i que encara conserva la pantalla per projectar-hi pel·lícules. A les nou i mitja acabem les proves de so i ens disposem a anar a sopar. Quan arribem al bar que havíem reservat amb certa previsió, ens adonem que és hora punta i que estan televisant un partit entre el FC Barcelona i l’Atlético de Madrid que s’ha convertit en una autèntica orgia de gols! Els cuiners i els cambrers no arriben a tot, de manera que ens veiem obligats a menjar en un mos o guardar-nos el sopar per a després del concert, que comença a les deu i mitja. Gaudim de l’actuació: la participació de Víctor (cello), Almudena (viola) i Emi (violí segon) enriqueix l’espectacle a bastament. Els arranjaments que ha composat Laura per a aquesta formació cada vegada m’agraden més. A la meitat de l’actuació comença a pujar-me la calentura. L’efecte dels medicaments va esvaint-se progressivament i l’escalfor dels focus no ajuda massa. Les últimes cançons les interprete com en un núvol, surant en l’hiperespai: els símptomes del constipat ja començaren el dia anterior a Vila-real i van agreujant-se a mesura que passen les hores, tot i el corresponent dopatge. Amb tot, fem 4 bisos per a acomiadar-nos. La gent del públic s’ha portat molt bé amb nosaltres i ens veiem capaços de regalar-los vint minutets més. Hem estat molt còmodes a l’escenari: Salva i Òscar ens han sonoritzat a
la perfecció i ens escoltàvem de categoria pels monitors, que sempre suposa
un problema! Després del concert, xarrem amb alguns espectadors que ja havien vist aquest espectacle (amb quartet de corda) a Mutxamel. Signem alguns discos, ens acomiadem de Marisa, ens canviem, arrepleguem tot el material i tornem a la carretera. Ni se’ns acudeix enxufar el GPS i quedem en la primera gasolinera que trobem oberta per resopar i comentar la jugada. Ha sigut una jornada bastant accidentada, però hem quedat molt contents amb el concert i no us imagineu les ganes que tenim d’arribar a casa i agafar el llit…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La imatge que il·lustra la crònica, que és el cartell del concert de Xixona, és obra de Laia Marqués, que a banda d’aquest pòster, s’ha currat la plana web, el disseny d’aquest CD i de l’altre, videoclips, fotos i qualsevol moguda audiovisual que us pogueu imaginar… Gràcies, una vegada més, no sé què faríem sense tu! Besets!