Pau Alabajos

dimecres, 2 de juliol de 2008 – Plaça de l’Església

Després d’una llarga partida de ping-pong, col·loquem els instruments en el cotxe i fem cap al by-pass. Alacant per interior: a l’altura del port de Càrcer ens trobem un embús considerable per culpa d’unes obres en la carretera. Això, afegit al retard que ja portàvem, ens fa arribar a Muro (el Comtat) a les nou de la nit. El concert se suposa que ha de començar a les deu i tenim una horeta escassa per fer les proves de so. Decidim no sopar fins a després de l’actuació. Quan arribem a la Plaça de l’Església ja està tot l’equip montat, de manera que només hem de connectar els instruments i fer unes quantes cançons d’escalfament. Els tècnics dominen els aparells a la perfecció i en uns trenta minuts ja ho tenim tot preparat i enllestit. Eli i la resta de companys del Centre de Joves del poble han posat cadires de plàstic repartidesper les proximitats de l’escenari, però se’ls queden curtes perquè a les deu i quart de la nit, quan Cesk puja a l’escenari per encetar el concert, n’hi ha vora 300 espectadors en la plaça, es respira un ambient increïble. Seguim la mateixa pauta que en les dues anteriors presentacions de Venim del nord, venim del sud a València i Carcaixent. Avui especialment, la gent del públic està absolutament entregada. Ho note només pujar al cadafal per posar la veu en Dies i nits de guerra i d’amor. N’hi ha un grup de xiques assegudes en les primeres files que no necessiten micròfon ni amplificació de cap mena: canten a pulmó els versos de la cançó. Cesk ens passa el testimoni i Laura i jo ens disposem a encetar el nostre primer tema en solitari. Resulta realment fàcil concentrar-se en la interpretació: el públic guarda respecte i ens ajuda cantant a peu de plaça algunes tornades i estrofes. Fa una nit molt bona: corre una miqueta d’aire i la calor dels primers dies de juliol no es fa tan insuportable. Convidem a Cesk a col·laborar en Contra el ciment i acabem amb la versió bi-dialectal i bi-estilística d’Al Vent, del cantautor xativí Raimon. Ens acomiadem dels espectadors, però no cal ni combregar amb el ritual tradicional de baixar de l’escenari i esperar a que ens demanen una cançoneta més. Fem dos bisos cadascú i donem per acabada una vetllada per a recordar, almenys per la nostra banda, que estàvem entre cotó-en-pèls. Cinc minuts després estem signat discos, samarretes i senyeres i fent-nos fotos amb moltíssimes amigues i amics que s’han desplaçat des dels pobles dels voltants (i no tan pròxims: fins i tot s’han allargat fins a Muro dos persones de la Vila-joiosa!). No tenim paraules per agrair tant d’afecte. Gràcies a Eli i als seus companys per haver-nos oferitat l’oportunitat de gaudir d’aquesta nit inoblidable. Gràcies als tècnics, per fer-nos la feina tan fàcil. I gràcies sobretot a vosaltres, als espectadors i espectadores que heu compartit aquestes dues hores amb nosaltres i que ens haveu regalat la vostra escalfor i el vostre suport. Gràcies, de veritat! Però això no és tot: a la una de la matinada aproximadament apareixen Víctor i Eli amb uns entrepans i unes cerveses que ens vénen com caiguts del cel! Sopem tranquil·lament i fem una miqueta de sobretaula abans d’acomiadar-nos i marxar cap a Torrent. Quina nit, de veres!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!