Hi havia una vegada una becària que se’n va anar a veure el
seu cap de personal, i li va dir: “si em fas fixa i m’apuges el sou, em fico al
llit amb tu”. Però el cap de personal li va respondre: “si et fiques al llit
amb mi, potser no t’acomiadaré”. Moralitat de la història: quan es
negocia, cal tenir molt clar quins
trumfos té cada part, no només la capacitat de marcar-se farols. Això ve a tomb
de la negociació de l’Estatut. El PSOE ens diu que si acceptem els seus
retalls, ens aprovaran l’Estatut. No sé si s’adonen que han passat de fer de
cap de personal a fer de becària. Ja se’ns ha acabat l’època d’esgarrapar
engrunes aprofitant els equilibris aritmètics al congrés espanyol. (continua…)
Ara els catalans podem dir que si no ens accepten l’Estatut
tal com el vam aprovar nosaltres -per descomptat sense retalls- el retirarem, i
el pas següent serà la crisi del govern de Zapatero, la del Govern, i la fi de les
expectatives de resoldre el conflicte basc. I tot això amanit amb la constatació,
més enllà dels ja convençuts, que amb Espanya no hi ha res a fer.
Definitivament. Ho sentim molt, però ja no hi ha més oportunitats.
I no és somniar truites ni
res que se li assembli. Quan catalans partidaris del “que se note el efecto sin
que se note el cuidado” es lamenten amargament -tal com feia un conegut
articulista a la Vanguardia
recentment- que els seus “compañeros” del centre -el seu centre mental,
s’entén- els deixen, sense piular, als peus dels cavalls del PP i la Cope, o quan el mateix President
Maragall, malgrat tots els matisos que es pugui inventar, reconeix el perill (per
a ell) de la “desafecció”, és que la realitat ja va dues passes endavant.
Segons dades de l’ICPS, recollides per en Marc Belzunces, la
distància entre els partidaris de la independència i els contraris es va anar
reduint progressivament entre l’any 1996 (27 punts) i el 2002 (18 punts, 34% a
52%) Però aquesta distància es va esfumar de cop tot just un any després (empat
a 43% l’any 2003), en ple deliri anticatalà de l’aznarisme rampant. I això
sense el suport a l’independentisme de cap mitjà de comunicació, petit o gran,
ni de quasi cap dels creadors d’opinió, ni de la majoria de partits -tret de l’únic
de sempre. Que ja té mèrit, si ho comparem amb el bombardeig constant de
missatges que rebem a favor dels diversos espanyolismes!
Així les coses, què passaria només tres anys després del
2002, quan resultaria que no només el PP segueix amb l’anticatalanisme desbocat,
sinó que el PSOE més plural i amb més tarannà del món mundial es pensa que ens
pot encolomar, contra la voluntat de la immensa majoria dels catalans, un
Estatut talla jívaro?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Em sap greu, Pau, però ets un mal becari, fas com la teva becària; una tia com cal diria: "mira, paio, estic més bona que tu, en sé més que tu de la feina, així que fot el camp de l’oficina, a partir d’ara hi mano jo aquí!".
No sé si ho entens. Els espanyols saben molt bé que mentre n’hi hagi que es diuen independentistes que "negocien" estatutets, poden ben dormir tranquils. Un que vol i predica la independència no perd el temps amb rampoines, pedaços i "negociats" espanyols.
L’has entès ara l’acudit de la becària?
De res.