Pau Comes

En l’aprovació del
nou reglament del Parlament, el punt més delicat és el de la majoria necessària
per retirar l’Estatut si pateix una retallada significativa al Congreso
espanyol. Hi ha dues postures oposades: els socialistes, amb ICV al darrera,
voldrien que calgués una majoria de dos terços per retirar-lo, mentre que
Esquerra, CiU i el PP (aquest, per motius oposats) defensen que amb majoria
absoluta n’hi ha prou. No cal dir que cadascú ho fa pels seus motius, però no
sempre els esgrimits en públic són els reals, els de fons. (Continua…)

Per una banda, els
socialistes reclamen que la majoria per retirar el text presentat a Madrid
sigui la mateixa que va caldre per aprovar-lo al Parlament. En teoria podria
semblar comprensible. I dic en teoria, perquè a la realitat les coses són força
diferents. La vida ens dóna molts exemples d’activitats fetes per diverses
persones o entitats de manera col·lectiva. En moltes d’elles, fins i tot cal la
unanimitat per tirar-les endavant. Per aturar-les o finalitzar-les, no obstant,
sovint només cal la voluntat d’una part. Casar-se, per exemple, requereix la
voluntat de tots dos contraents, però el divorci pot partir de només una part.
El nou tractat per una constitució europea s’ha aturat perquè dos països -dels vint-i-cinc-
van tirar-se enrera. Ni tan sols eren majoria! En resum, no cal
la mateixa majoria per aprovar un nou text que per decidir que no tira endavant
en una altra instància.

Això pel que fa a la
teoria. La pràctica sobre el tema estatutari té més suc. Per què els
socialistes insisteixen tant a voler els dos terços, omplint-se la boca de la
voluntat del Parlament, però estan disposats a saltar-se aquesta voluntat
acudint al tribunal constitucional ("español, por supuesto")? La raó
és que se’ls podria veure el llautó. Recordem que el motiu per retirar el text
seria que patís una retallada considerable. És a dir, que deixés de ser el que
van votar el 90% dels diputats del Parlament. Socialistes inclosos. Per aquest
motiu, si aquests fossin mínimament honestos i conseqüents, no hi hauria
d’haver cap problema, ni en Miquel Iceta es posaria tan nerviós. Més si tenim
en compte allò que diu el Pacte del Tinell sobre les conseqüències d’una
retallada "a l’espanyola".

El problema és que
el socialistes estan massa acostumats a fer la puta i la Ramoneta, a Catalunya i a
Espanya. Fins que s’han trobat amb l’Estatut. Jo ja entenc que ells voldrien
que calguessin els dos terços, no per cap respecte pel Parlament (quan va
caldre, per la Loapa,
per exemple, se’l van passar per on jo sé), sinó perquè així tindrien dret de
veto, i podrien fer a Madrid els retalls que volien fer a la Ciutadella, però no
s’hi atreviren. Però això, insisteixo, és enredar els ciutadans, tant els que
els van votar com els que no.

Si pensaven que
aquest text no era el que volien, ja sigui perquè no hi creuen, o perquè podia
portar problemes al llogater de la
Moncloa, doncs haver estat sincers, haver votat juntament amb
el PP contra el text a Catalunya i, sobretot, haver-ne assumit les
conseqüències. En canvi, el que pretenen fer ara -i que Esquerra i CiU
impediran- és voler quedar bé a Catalunya, deixant que la feina bruta la faci
el PSOE, sense que ells s’hagin de desmarcar del quatripartit. Així, l’ideal
socialista seria que el PSOE retallés l’Estatut per tot arreu, però els partits
catalans no el poguessin retirar perquè el PSC s’hi oposaria amb el seu veto.
Senyors del PSC (PSC-PSOE): perquè ho entenguin bé, "pues va a ser que
no". A Madrid s’hauran de retratar, amb tots els ulls catalans a sobre.
Hauran de decidir si són un partit català i trien estar amb els ciutadans que
els han votat a Catalunya (és a dir: retiren l’Estatut), o només són una
franquícia del PSOE i trien per obeir el "quefe" de Madrid (és a dir,
accepten la retallada). És clar que qualsevol tria implica conseqüències
negatives, però la vida és així, i no es pot repicar i anar a la processó.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!