28 de setembre de 2021
0 comentaris

La Retorta de Benaguasil, un topònim viatger

Joan Bell-lloc

La Retorta és una partida de Benaguasil situada a uns set quilòmetres a l’oest de la vila. Està ben delimitada per diversos elements naturals o artificials: la Rambleta i la rambla Castellarda la limiten per l’est i l’oest respectivament. El nord de la partida està definit per la carretera que va de Benaguasil a Pedralba i al sud hi ha la sèquia Major i el declivi cap al riu que forma el paratge natural de la Fenosa. Entre aquests quatre límits s’estén la Retorta, una zona plana, de forma més o menys rectangular d’un quilòmetre i mig de llargària per uns 600 metres d’amplària.

Geogràficament, és una terrassa fluvial, el darrer escaló de l’assedegat Camp de Llíria en la seua baixada progressiva cap al Túria. Tot i que la sèquia Major passa per un del seus cantons, està massa fonda per poder convertir aquest replà en una zona d’horta. De fet, la sèquia va sota terra, a través d’uns antics túnels coneguts com els Alcavons, un arabisme que fa referència a les voltes subterrànies de la sèquia. Tot això ha fet que la Retorta s’haja dedicat tradicionalment al cultiu de secà, especialment la vinya.

I és justament aquest conreu el que va propiciar la construcció de múltiples casetes de refugi que evitaven la pèrdua innecessària de temps en anades i tornades de set quilòmetres des de la vila al bancal i viceversa, amb el lent transport del carro i l’haca. Es tractava de simples pallisses o masets que permetien passar-hi una nit o diverses jornades de treball amb una comoditat relativa.

Aquest devia ser el panorama de la Retorta des del segle XVIII, si més no, temps en el qual degueren roturar-se aquestes llunyanes terres. Al segle XIX hagueren d’augmentar-se i perfeccionar-se els conreus de la vinya que van arribar, amb una situació semblant, a mitjan segle XX. Tanmateix, l’enginy dels benaguasilers aconseguí reconvertir aquestes vinyes, ja en plena decadència, en una rica zona de regadiu. Pous, nòries i finalment motors, solcaren de regadores plenes d’aigua aquest replà fins convertir-lo en una horta, fèrtil i esponerosa, farcida per ací i per allà de múltiples casetes, des de la més humil pallissa fins a veritables segones residències amb tots els ets i els uts per passar una còmoda temporada d’estiu o gaudir, simplement, una agradable paella dominical amb la família o les amistats.

Però el topònim sempre ha plantejat dubtes. Què deu ser això de la Retorta? És un nom molt antic o és un nom modern? Té alguna relació amb  aquell vas de vidre de coll llarg i corbat que usen els químics? O està relacionat amb la “redorta”, és a dir, els sarments de vinya –aixarments en la parla local- que es “retorcien” en els ceps?

El topònim el coneixíem, documentalment, des del 1817. En general apareix a la documentació tal com es diu popularment: la Retorta, tot i que alguna vegada a algun escrivent se li n’ha anat la mà i trobem alguna: “Retuerta”. Fonèticament no hi ha cap variant i tots els benaguasilers pronuncien unànimement: /laretɔ́rta/, amb una ‘o’ tònica ben oberta. Poca cosa més es podia afegir a aquestes dades toponímiques fins que la casualitat ha posat al descobert noves dades que permeten aclarir un poc més aquest nom.

En primer lloc, trobem una nova documentació del topònim al Llibre d’Establiments de la Pobla de Vallbona (1396-1602), amb data no explícita però que, amb quasi total seguretat, va ser escrit en la primera meitat del segle XV. Diu el text:

“Dels albeuradors de la cèquia Major: Establiren e ordenaren justícia, jurats, alamí, vells e altres prohoms de Beniguazir [e] de la Pobla, que algú no sia gossat abeurar bestiar algú en algun loch de la cèquia Major, sinó tan solament en la rambla Chiqua, apelada la Retorta, damunt lo mas de Pasqual de Vilell […]”

El text és clar com l’aigua: les autoritats de la Pobla i de Benaguasil estableixen que el ramat no pot entrar a la sèquia Major, perquè causava molts perjudicis als caixers. Tanmateix, davant la necessitat d’aigua per les bèsties, assenyalen alguns punts com a abeuradors permesos. Un d’aquests punts és la rambla Xica, és a dir, la Rambleta, per oposició a la rambla Gran, la rambla Castellarda. Ara bé, hi afegeix un sinònim: “apelada la Retorta”. I per a més seguretat rebla el clau dient: “damunt lo mas de Pasqual Vilell”, és a dir, a la part de dalt del mas del Riu.

Per tant, segons aquest document, al segle XV -fins i tot és probable que fos redactat el 1396- ja es coneixia la Retorta. I una altra dada importat: la Retorta no era el nom d’una partida, sinó de la “rambla Chiqua”, és a dir, de la Rambleta, almenys a la part de dalt del mas del Riu, és a dir, en el punt on la Rambleta desemboca al riu, un lloc on no devia faltar mai l’aigua per abeurar els animals. Estem, per tant, davant un fenomen prou habitual en toponímia: el desplaçament toponímic. El nom d’un lloc, per diversos motius, passa a designar un altre lloc pròxim. Si en el segle XV la Retorta era un barranc, el 1817 era ja la partida que coneixem en l’actualitat.

Però encara hi ha més. Un altre aspecte important en toponímia és conèixer la presència i distribució d’un nom en una determinada zona. Així doncs, cal preguntar-se: és Benaguasil l’únic poble que té aquest topònim? Certament, en tot el País Valencià no hi ha més Retorta que la nostra. Ara bé, mirant tot al llarg i ample de la península Ibèrica podem trobar diverses “Retortes”, “Redortes” i “Retuertas”. I feta la comprovació s’observa un fenomen curiós.

1.- En la zona oest de la península, dins del galaico-portugués, la presència de topònims “Retorta” i “A Retorta” és abundantíssima. Tant a Galícia com a Portugal, especialment al nord, es troben desenes -si no centenars- de llocs amb aquest topònim. Un fenomen verdaderament sorprenent per un benaguasiler.

2.- Un cas diferent és el que hi ha en terres de llengua castellana, on es pot trobar, de tant en tant, algun exemple de “Retuerta” (La Rioja, Burgos, Ciudad Real, etc.), però no amb tanta freqüència com a Galícia i Portugal.

3.- I per últim, en terres de llengua catalana, l’absència és quasi total; només en terres pirinenques hi ha alguna Redorta o Redortra (Sant Pere de Torelló, les Masies de Voltregà) i el poblet de Ridolta, una preciosa vila… de ficció literària (Solitud).

Ací tenim quatre exemples. El primer és  la vila de Retuerta (Burgos), vora el riu Arlanza. El segon, la vila de Retuerta del Bullaque (Ciudad Real) a la vora del riu Bullaque, un important afluent del Guadiana.  Al tercer hi ha el “Souto da Retorta”, a escassos quilòmetres de la ria i vila de Viveiro (Lugo), un excepcional bosc d’arbres centenaris envoltat pel riu Landró. I per últim, veiem Retorta, un lugar de la freguesia de Miranda do Corvo, al sud de la ciutat de Coimbra (Portugal), també envoltat pel riu Corvo.

 

  

Una observació detinguda d’aquestes “Retortes” castellanes i galaico-portugueses posa de relleu un fenomen inesperat: la immensa majoria dels casos són nuclis de població o indrets geogràfics que es troben a la vora d’un riu en el punt on aquest fa una revolta molt tancada. Això fa pensar que probablement tots aquests topònims van ser posats en relació al lloc tan característic que ocupen: un indret on un riu fa una revolta viva, suficientment vistosa i important com per marcar un punt referencial entre els habitants d’aquelles terres. Però la nostra Retorta, és un cas d’eixos?

Aparentment, no; però realment, sí. El que passa és que la nostra Retorta és, com diu el títol, un topònim “viatger”, que al llarg dels segles s’ha anat desplaçant per diversos llocs fins acomodar-se on li ha vingut bé.

Resumint i concloent: en època romana, els edetans que traginaven aquestes terres tenien en el seu vocabulari de llatí vulgar el verb: retorquere, el participi passiu del qual era retortus, retorta, retortum, és a dir, “tort, retorçut”. El femení, retorta, com en tants altres casos, acabà esdevenint un substantiu: “allò que s’ha retorçut”. Amb aquesta paraula indicaven tota una sèrie de coses “tortes”, entre les quals una revolta de riu. I sens dubte, ací, en la nostra zona edetana, indicava l’espectacular corba tancada que fa el Túria davant de l’actual mas del Riu. Per suposat que, totes les revoltes eren “retortae“, però la “Retorta”, per antonomàsia, devia ser aquesta, la que més els va cridar l’atenció. Per tant, fins al segle VIII, podem imaginar que la Retorta era aquesta mateixa corba fluvial o les terres del voltant, com el gran promontori del mas del Riu, front al qual dibuixa el riu aquesta magnífica i solemne revolta.

Ara bé, a partir de l’any 711 començà un canvi cultural important en les nostres terres: la població edetano-romana inicià un procès d’islamització i d’arabització cultural que culminà uns segles més tard amb la total substitució lingüística del llatí per l’àrab. Tot i que aquests indígenes continuaren utilitzant els mateixos topònims que abans, arribà un moment que ja ningú sabia què volia dir retorta ni retorquere. Deien Retorta, i prou. Aquest desconeixement del significat del mot va fer que, per l’ús, acabara referint-se no ja a la mateixa revolta del riu, sinó a la veïna rambleta que hi abocava les seues aigües. S’havia produït un primer desplaçament toponímic. I aquest canvi és el que documenta, indubtablement, el Llibre d’Establiments de la Pobla de Vallbona com un fet real al segle XV.

Però encara es produirien nous canvis posteriorment. L’any 1609 van ser expulsats aquests aborígens arabitzats i el poble de Benaguasil es va repoblar amb immigrants que parlaven una altra llengua: els nostres avantpassats. Tal com abans, els nous benaguasilers utilitzaren els vells topònims, com la Retorta, sense conèixer ni la seua història ni el seu significat. Els usaven i prou. Per això, quan uns anys més tard es veren amb cor d’augmentar els seus conreus i roturaren les terres de l’altra banda de la “rambla Chiqua, apelada la Retorta”, es va produir un segon i definitiu desplaçament toponímic: de la rambla a la partida actual. I aquest canvi el tenim també testimoniat, si més no, des del 1817 fins a l’actualitat.

I així ha arribat fins a nosaltres un nom llatí en estat pur, podríem dir. Certament ha patit dos desplaçaments, però no ha tingut cap canvi fonètic important malgrat haver passat per diverses llengües. I així el mantenim avui, tal com fa dos mil anys uns habitants d’aquesta terra el van pronunciar per primera vegada en la seua llengua llatina: Retorta.

Amb aquest viatge a través del temps i l’espai, i amb el suport de la documentació arxivística, hem pogut comprovar com una cosa tan quotidiana i insignificant com un simple topònim, conegut i usat per tots els benaguasilers, pot explicar-nos tantes coses del nostre passat comú. Per això, cal que valorem aquests elements que, de tan populars com són, no pensem que puguen constituir un autèntic tresor. Imaginem l’enorme valor que atribuïm a una joia, un quadre o un edifici del segle XVI, posem per cas. Doncs, cada vegada que diem o escrivim “la Retorta” estem reproduint i posant en valor un element que s’ha conservat intacte des d’època romana fins avui. Per això cal considerar-lo com una part del nostre patrimoni cultural i immaterial, una clau per entendre millor el nostre poble, Benaguasil.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!