fera ferotge

Aquest vespre, a les 20h i a Cal Pastor de Seva, Artur Rubinat, politòleg i sociòleg, realitzarà una xerrada-debat sobre la crisi islandesa, titulada, les lliçons de la crisi islandesa.

L’Artur, veí d’El Pinós i militant de la CUP de Seva, recent llicenciat en polítiques i sociologia, ens explicarà la seva visió de la crisi islandesa després d’haver visitat aquesta illa durant un mes i mig.

Durant aquest periòde, Artur, s’ha entrevistat amb més de 30 persones, des d’exministres a periodistes i des del president del país fins a gent que es manifestava davant el Parlament. Tota les experiències acumlades les trasmetrà avui divendres a Seva.

Fruit d’aquest viatge d’investigació també ha set el reportatge central que podem trobar avui al Presència, encartat amb el Punt-Avui o El 9 Nou entre d’altres. El reportatge, que reprodueixo a continuació, neix de les entrevistes realitzades i mostra el procés de la crisi islandesa des de finals de 2008, quan va esclatar, fins a dia d’avui, on els ciutadans següeixen encara prenent els carrers per exigir responsabilitats als culpables d’aquesta catàstrofe.

Per acabar, també enllaço l’entrevista que Jordi Molet li va fer a Artur Rubinat al programa 7 dies d’El 9 TV emès divendres passat.

[n’hi ha més]

ISLÀNDIA, EN CRISI

Octubre del 2008: Islàndia és al llindar de l’abisme. El país és la primera víctima de la crisi financera. Tres anys més tard, l’autor del reportatge visita l’illa, i entrevista protagonistes clau de la crisi els quals expliquen què va passar i com han anat endavant

El 15 de setembre del 2008, el banc d’inversió nord-americà Lehman Brothers va fer suspensió de pagaments. El 6 d’octubre del 2008, Islàndia, davant la sorpresa dels seus ciutadans i de tot el món, va aprovar un decret d’emergència en el qual s’autoritzava a prendre el control dels principals bancs islandesos. Glitnir, Kaupthing i Landsbanki tenien un deute que multiplicava per molt el PIB del país. L’illa d’Islàndia estava molt a prop del col·lapse. Els ciutadans del país nòrdic, una vegada superat l’estat de xoc, surten en massa als carrers.

Un paradís de volcans, aigües termals i parcs naturals, amb només 318.452 habitants, passa de la calma a la protesta. Les demandes són clares: dimissió del govern, de l’autoritat financera i dels responsables del banc central. Després de setmanes de protestes, els ciutadans aconsegueixen els seus objectius i Islàndia comença una nova etapa.

El govern d’Oddsson

A Islàndia, molts veuen en les reformes iniciades durant el govern de David Oddsson, del Partit de la Independència (liberalconservador), l’origen del desastre. Aquest període, que va del 1991 al 2004, inicià «canvis radicals», segons Hannes Holmstein Guissurarson, professor de la universitat, ideòleg liberal i assessor clau d’Oddsson.

La desregulació, la privatització, la baixada d’impostos a les rendes del capital i la liberalització del sistema financer van ser, segons Holmstein, «reformes necessàries i correctes, no vam anar més lluny que altres països». Sobre els objectius de les reformes i la possible culpabilitat d’aquestes en el que va passar l’any 2008, Hannes comenta: «Volíem fer d’Islàndia un centre financer com les Illes Caiman, teníem grans oportunitats en aquest àmbit, la crisi no va ser culpa nostra, no tenim cap responsabilitat pel que va passar aquí l’any 2008.» Holmstein apunta finalment que aquells anys van ser els més pròspers i feliços de tota la història d’Islàndia.

Són molts, però, que consideren que les reformes d’aquell període tenien un marcat caràcter ideològic neoliberal i que reformes clau com la privatització dels bancs van ser molt sospitoses. Gylfi Magnússon, economista i exministre socialdemòcrata d’Economia i Negocis després del col·lapse, assenyala precisament en aquesta direcció. Segons Magnússon, la privatització dels bancs va ser sospitosa perquè aquests van ser venuts a gent molt propera al govern d’Oddsson. «Quan vens bancs a amics teus, l’autoritat financera pot tenir dificultats per controlar els bancs que has privatitzat.»

Magnússon afegeix que aquests nous banquers esdevingueren «invencibles». Jóhann Hauksson, veterà periodista que ha investigat els fils del poder a Islàndia, no té cap problema a afirmar que el país nòrdic va ser bastant corrupte i que el govern era més responsable davant dels bancs que el poble. Hauksson, molt crític amb els grans mitjans islandesos, també els apunta com a corresponsables del que va passar. «En els mitjans de comunicació hi havia falta de transparència i de pensament crític.»

Ho volíem tenir tot

El pastor luterà Hjálmar Jónsson, exdiputat pel partit conservador, comenta: «A Islàndia volíem tenir-ho tot, ens pensàvem que érem els millors i al final els bancs van deixar de servir a la gent.» Per Jónsson, la crisi és més de valors que econòmica. «Més que una crisi econòmica, el que vam patir a Islàndia va ser una crisi de valors, tenir més equivalia a ser més feliç.»

Jónsson no és l’únic que parla clar. Els estudiants universitaris Fjóla Lára, Elísabet Ogn, Andri Fannar i Kristján Skuli també apunten en la mateixa direcció: «Teníem 15 anys i els bancs ens trucaven perquè invertíssim els nostres estalvis en vés a saber quin fons, els bancs donaven crèdit a tothom, no hi havia límit, era una bogeria.» En la mateixa línia, Hordur Torfason, artista, músic i líder de les primeres protestes, comenta: «Molts eren arrogants, només els importava mostrar la seva riquesa, et valoraven pel que tenies, i abans de res et preguntaven: Quant t’ha costat? » Torfason afegeix que el seu banc va voler fer-lo callar oferint-li un milió de corones.

L’informe de la Comissió Especial d’Investigació entregat l’abril del 2010 deixa clar que l’any 2006 era ja massa tard per salvar els bancs, atès que van esdevenir massa grans. En aquest sentit, Gylfi Magnússon defensa: «L’informe mostra que al 2006 la situació era pitjor del que ens havíem pensat», i afegeix: «Quan vaig entrar al ministeri, el sistema financer del país no existia, era un miracle que l’economia continués funcionant.»

L’informe evidencia també que a partir del 2003 amb la privatització dels bancs, aquests comencen a créixer de forma desmesurada. El mateix informe també apunta indicis criminals i irregularitats en moltes decisions tant d’actors públics com privats durant els anys abans del col·lapse.

Tryggvi Thor Herbertson, parlamentari de la dreta i exassessor del govern de Geir Haarde, va ser protagonista d’una polèmica que evidencia per molts aquestes irregularitats. L’any 2006, junt amb Frederic Mishkin (expresident de la Reserva Federal Nordamericana), va escriure l’informe Estabilitat financera a Islàndia, encarregat per la Cambra de Comerç del país, en el qual defensava que el sistema financer islandès no només era estable sinó que no es preveia que tingués problemes. Thor Herbertson, no obstant, ara es defensa: «L’informe era correcte, els errors van ser de comunicació.»

«Que Déu beneeixi Islàndia», aquestes van ser les paraules del primer ministre Geir Haarde, en el solemne discurs del 6 d’octubre del 2008, en què anunciava que tot el sistema financer es col·lapsava i que el país estava al llindar de la fallida nacional. L’endemà va ser fatal, la professora de secundària Magnea Gunnarsdóttir afirma: «Vaig entrar en xoc, no m’esperava les conseqüències del daltabaix, estava espantada.» Sobre les causes de la crisi, Magnea pensa que els bancs van tenir massa llibertat per fer el que volien i que aquests també van fer massa negoci amb els seus diners.

Gudrún Aegisdóttir, treballadora del banc Landsbanki des de fa més de 25 anys, comenta que a l’any 2007 els seus caps afirmaven que el banc estava perfecte i que s’estaven expandint. Però això no era cert. Gudrún explica: «L’endemà del desastre, la gent venia a amenaçar-nos, estaven molt enfadats i volien saber on eren els seus diners, va ser molt dur, jo vaig perdre tots els estalvis, i un company de feina es va suïcidar.» Però Landsbanki, amb la seva filial Icesave, no només era un problema intern, deixava també a l’estacada milers de persones i institucions al Regne Unit i a Holanda. Ambdós països volien que Islàndia pagués. Kristrún Heimisdóttir, assessora del Partit Socialdemòcrata en el govern, comenta que la negociació amb aquests països va ser molt complicada.

El president Ólafur Ragnar Grímsson, que pocs anys abans del desastre defensava els bancs com a exemple d’emprenedoria, però també molts ciutadans, van considerar que l’acord era molt dur. Va ser llavors quan el president del país ho va tenir clar i va convocar dos cops la ciutadania perquè decidís si acceptaven l’acord; els dos cops els islandesos ho van rebutjar. «És la democràcia o són els mercats?», es preguntava retòricament Grímsson. Avui el president afirma que Islàndia es recupera més ràpidament que altres països que han patit crisis similars.

Islàndia encara protesta

Igual que fa tres anys, les protestes continuen. Segons Kristin Snaefells, líder de les protestes, «el govern no està fent prou per la gent que està perdent les seves cases, en canvi als més poderosos sí que se’ls ajuda, volem que el govern ens escolti». Malgrat que fa uns anys era estrany veure aquestes imatges, avui és més comú. Les protestes són plurals, des de gent gran fins a famílies amb nens, i reflecteixen prou bé l’augment de la desconfiança en la classe política. Els lemes van tots en la mateixa línia: «democràcia real», «marxeu ja!», « na nova Islàndia». Des del govern, Kristrún Heimisdóttir assegura que entén la gent, però afirma que han fet el possible per alleugerir el deute tant de negocis com de famílies.

Islàndia pateix encara les conseqüències del col·lapse, té un atur massa alt, un deute privat i públic massa elevat i uns índexs de pobresa i desigualtat poc freqüents. No obstant, els experts defensen que Islàndia s’està recuperant més de pressa del que molts havien previst. Hi ha una via islandesa de sortida a la crisi?

Molts apunten que la Comissió Especial d’Investigació n’és un clar exemple. Salvor Nordal, professora d’ètica i membre de la comissió, ho defensa: «La Comissió Especial d’Investigació va ser una bona experiència, a cap lloc s’ha fet, va ser un bon exercici de transparència.» De la investigació hi ha una conclusió clara segons Nordal: «No van existir estàndards ètics en el comportament de polítics i homes de negocis islandesos; molts, si podien, se saltaven la llei o si no la contradeien directament.»

Demanar perdó

Avui, la feina del fiscal especial continua, i en aquest sentit Nordal afegeix: «Poden ser molts els banquers sota investigació.» Malgrat això, Thorvaldur Gylfason, economista, destaca: «Ningú no ha demanat encara perdó, es culpen els uns als altres.»

Un altre procés interessant va ser la reforma participativa de la Constitució. El procés es va fer a través de l’elecció d’un consell constitucional que durant tres mesos va elaborar un esborrany de constitució. A més de propostes interessants que han sorgit, com el benefici públic i etern dels recursos naturals, Gylfason, que, com Nordal, va ser membre del consell, comenta: «Va ser una bona idea obrir la reforma de la Constitució. Quan la gent participa, dóna idees bones i útils.» Sobre aquest procés Gylfason destaca finalment: «La cultura del secret va ser part del problema; avui, apostar per la transparència és clau».

Amagar informació

Conversant amb polítics i experts amb responsabilitats públiques, surt una pregunta interessant que incomoda. Com podia ser que ningú veiés el tsunami que s’acostava? La majoria defensa que els informes internacionals sobre el sistema financer islandès eren positius. No obstant, la gent del carrer no ho veu gaire clar i molts pensen que se’ls va amagar informació. En el que sí que hi ha unanimitat és que mai, mai de la vida, s’haurien imaginat que el país acabés al 2008 al llindar de la fallida nacional.

HANNES H. GUISSURARSON – Professor i assessor de David Oddsson (1991-2004)

No va ser culpa nostra

«Amb el govern de David Oddsson vam fer uns canvis radicals molt positius: privatització, desregulació, liberalització del sistema financer… Vam fer unes reformes necessàries i correctes, no vam anar més lluny que altres països. Volíem fer d’Islàndia un centre financer com les Illes Caiman, teníem grans oportunitats en aquest àmbit, la crisi no va ser culpa nostra, no tenim cap responsabilitat pel que va passar aquí el 2008.»

GYLFI MAGNÚSSON – Economista i exministre socialdemòcrata d’Economia

La situació era pitjor

«Moltes de les reformes fetes van ser molt sospitoses, quan vens bancs a amics teus, l’autoritat financera pot tenir dificultats per controlar els bancs que has privatitzat. Els homes de negocis del país esdevingueren invencibles. L’informe mostra que al 2006 la situació era pitjor del que ens havíem pensat. Quan vaig entrar al ministeri, el sistema financer del país no existia, era un miracle que l’economia continués funcionant.»

JÓHANN HAUKSSON – Periodista. Va treballar a la ràdio i als diaris «Fréttabladid» i «DV»

Falta de transparència

«En els mitjans de comunicació hi havia falta de transparència i de pensament crític. El que podíem trobar a Islàndia era una societat civil i un sistema polític bastant més corruptes del que podríem imaginar. Si un polític estava al poder podia ser bastant fàcil que donés la construcció d’una carretera a un amic seu, això era tolerat, però és que tota la cultura n’estava impregnada, d’això. El govern responia més als bancs que al poble.»

ÓLAFUR RAGNAR GRÍMSSON – President. Escollit l’any 1996 i reelegit per últim cop el 2008

No era un país corrupte

«No vam veure els avisos. Com podíem veure-ho si la majoria d’informes apuntaven que tot estava bé i només una minoria deien el contrari? Les agències de qualificació s’ho haurien de fer mirar. Rebutjo la idea que érem un país corrupte. Vaig convocar els referèndums sobre Icesave perquè el poble té com a valor superior la democràcia. Islàndia té una bona base i s’està recuperant més aviat del que s’havia predit.»

SALVOR NORDAL – Professora d’ètica i membre de la Comissió Especial d’Investigació

Sense ètica

«Podem dir que no van existir estàndards ètics en el comportament de polítics i homes de negocis islandesos, també podem afirmar que molts, si podien, se saltaven la llei o si no la contradeien directament. Les autoritats de supervisió van ser laxes i no van utilitzar les eines que tenien per poder controlar els bancs. La Comissió Especial d’Investigació va ser una bona experiència, a cap lloc s’ha fet , va ser un bon exercici de transparència.»

GUDRÚN B. AEGISDÓTTIR – Treballadora del Landsbanki des de fa 25 anys

Crèdit a tothom

«Els anys 2000 van ser una bogeria, donàvem crèdit a tothom sabent que no podien pagar, estàvem obligats a donar crèdit en qualsevol cas. Al 2007, els nostres caps deien que el banc estava molt bé. L’endemà del desastre, la gent venia a amenaçar-nos, estaven molt enfadats i volien saber on eren els seus diners, va ser molt dur, jo vaig perdre tots els estalvis, però una de les pitjors coses va ser perdre un company de feina, es va suïcidar.»

República d’Islàndia

Independència: 1944
Idioma oficial: Islandès
Superfície: 103.000 km²
Població: 318.452 (1 gener 2011)
Moneda: Corona islandesa (ISK). Canvi: 1euro = 158 corones
Forma d’estat: República parlamentària
Govern actual: Coalició de centreesquerra
Primera ministra: Jóhanna Sigurdardóttir
President: Ólafur Ragnar Grímsson
Religió majoritària: Església evangèlica luterana islandesa
PIB (2010): 1.539.511 (milions de corones islandeses)
Creixement econòmic (2010): -4,0%
Atur (2010): 7,6%
PIB per càpita (2010): 28.327 euros
Dèficit públic, % del PIB (2010): -7,8%
Deute públic % PIB (2010): 120%
Construcció en milers de m²: 1.408 (2008) 548 (2010)

Fonts: OCDE i Oficina estadística d’Islàndia
 

Autor: Artur Rubinat

Extret: Presència Nº2082 – Del 20 al 26 de gener del 2012 – AnyXLVII – www.presencia.cat