oriol fuster i cabrera

La primera a rebre va ser la pròpia concepció de cultura. En un moment en el qual l’ska dolçainer i la cançó d’autor començaven a semblar l’única opció possible l’aparició d’Orxata Sound System va llançar un missatge molt clar: Joan Monleón i Chimo Bayo són igual o més cultura popular -en el sentit més ampli del terme popular- que Vicent Andrés Estellés. Quasi deu anys després van, amb 3.0, un pas més enllà.

El crim fundacional d’Orxata va una necessària ofensiva d’heterodòxia en un món, el dels moviments socials i l’independentisme, amb massa tendència a l’hagiografia. Paco Pil potser no ha escrit grans assajos, però és innegable que la seua influència social és igual o major que la de Joan Fuster; la ruta del bakalao no és tan romàntica, amable ni reivindicable en determinats cercles com la Nova Cançó, però ha marcat de manera indiscutible diverses generacions i trencat no menys esquemes. La proposta política i cultural -dos mons, per a ells, totalment indestriables- d’Orxata Sound System fou clara: no podem pretendre convèncer una població acostumada als tempos i mitjans de la societat de l’espectacle en base a pamflets acadèmics homologables al segle dinou. No es poden plantar calçots a l’Albufera ni conrear arròs a Valls: de res servix obviar la realitat i fer política (o música) en base a apriorismes o desitjos implícits. Assumim sense tabús què som i on estem; i a partir d’aquí posem-nos a treballar: l’aparició d’Orxata el 2003 esdevé en aquell moment i possiblement sense voler-ho una reivindicació (interna) necessària.

Les primeres materialitzacions físiques d’això van ser l’autoedició d’una maqueta el 2006, Orxata, i d’un primer EP, 1.0, el 2008. Uns treballs que van servir per passar de ser un secret a veus, una curiositat -si es vol, una boutade, fins i tot, en determinats cercles- a començar a ser (re)coneguts. El pas de l’1.0 al 2.0 (autoeditat entre el 2009 i el 2010, i distribuït principalment per internet) va significar el pas de la declaració d’intencions al testimoni del temps. D’un temps conjugat en un plural cada vegada més col·lectiu: on les places i carrers s’han ocupat de forma massiva i el totxo i la bombolla han donat pas a la crisi; però també un temps en què Orxata han esdevingut, ara sí, un inici de fenomen.

Les raons d’este creixement són moltes, i la qualitat de la proposta n’és indubtablement una. Però allò més interessant és com, picant pedra, els de València han aconseguit començar a materialitzar la lògica cultural que defensen des dels inicis: que la barrera entre públic i artista és face cada vegada més fina i que la creació sigue fruit d’un tot. No és només la redacció de lletres via wiki o xarxes socials ni la distribució lliure: és el fet que les crides a fer dels seus concerts moments especials (despullar-se o seguir determinades coreografies en moments específics del concert, per exemple) o les iniciatives per a fer gran la “família orxatera” han vingut del públic. El col·lectiu musical Orxata no són Palau, Biano, Guerra, Andreu, Natxo i, ara, Diana; Orxata és el 99% dels seus seguidors.

I arriba el 3.0
Curiosament és en este moment de popularitat -i tornem al sentit més ampli de popular- del projecte que arriba el que és el seu disc més dur. Algun moment del 2.0, amb cançons com Violència, ja ho avançava bastant, i el 3.0 ho ha acabat fer palpable: el temps dels sàmplers d’Street Fighter ha passat i arribat el moment del rapejat dur i del dubstep. No és una qüestió musical -moments com La folia, Orgasme o Coopera contradirien la tesi-, sinó de discurs i actitud. La situació social ho demana: ja no són temps per a decidir entre cançó denúncia o cançó renúncia (Feliu Ventura dixit) sinó que cal anar cap a la post-denúncia: la mobilització i la vaga mundial indefinida. Les versions del disc, la tradicional Cançó del vetlatori i el clàssic London Calling no fan sinó confirmar-ho. I el volcà i la coneguda referència política d’Islàndia, on han enregistrat part del disc, ho simbolitza de manera perfecta. A Orxata se’ls pot objectar que la proposta del 3.0 és més fosca i quasi ghetto en alguns moments, però han trencat ja prous esquemes com per poder-s’ho permetre. El mèrit i la qualitat són, en qualsevol cas, indiscutibles: caldrà veure la resposta del públic.

[text publicat al número 301 de La Directa]