ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

No sé com es deuen mirar, al cel estant, els sants les batalles que es fan a la terra en el seu nom. És cert que aquestes batalles han millorat, s’han civilitzat i ja no són les sanguinolentes i furioses batalles dels temps antics en les que, les batalles entre els déus, costaven tones i tones de sang.

Ara i aquí, gràcies a Déu i als homes,les coses es fan d’una altra manera i,sent així, fins i tot tenen una certa gràcia.

Jo em vaig veure obligat a participar en la guerra entre Sant Isidre i Sant Galderic. Sant Isidre, com tothom hauria de saber, era un pagès madrileny i va esdevenir el patró dels pagesos espanyols. Tot i que a Madrid fa anys que no s’hi conrea res, era evident que era el sant pagès que tenien més a mà.

A Catalunya l’imposició de Sant Isidre va significar que li toquès el rebre a Sant Galderic, un pagès rossellonenc que tota la vida havia estat el patró dels pagesos catalans. Amb el desenvolupament del catalanisme algun pagés o algun erudit se’n va recordar de Sant Galderic i ja la vàrem tenir armada.

El franquisme va tornar a posar sant Isidre al capdavant dels pagesos espanyols, però amb la democràcia un grup important de pagesos catalans van voler recuperar Sant Galderic. Jo que llavors era el president de l’agrupació de ciutat vella de CDC m’hi vaig veure pel mig i recordo haver vist al Pep Jai i al bisbe Deig defensant sant Galderic amb gran entussiasme (tot i això, el bisbe Deig va voler deixar clar que defensar Sant Galderic no podia ser interpretat de cap manera com anar contra Sant Isidre, que els dos –Isidre i Galderic- foren uns grans pagesos i uns grans sants).

Aquestes batalles de sants es reprodueixen de tant en tant a casa nostra. Una de les més conegudes és la que cada any lliuren Sant Valentí i Sant Jordí  com a patrons de l’amor. En aquest cas el nostre patró s’enfronta al patró universal de l’amor i, per tant, té moltes més garanties d’èxit perquè el món sencer és un enemic molt menys perillós que els madrilenys, que n’estan dels catalans fins als nassos però, tot i així, no ens deixen marxar de cap manera.

Jo ja entenc que aquestes coses fan de mal resoldre i que com més s’hi posi la jerarquia eclesiàstica més acabarà fent un pa com unes hòsties. I els polítics encara més. Jo senzillament deixaria que la gent fes el que li dictés el cor i celebrés o deixés de celebrar tants sants com li vingués de gust. Mentrestant estic segur que els sants, els beats, els àngels,els arcàngels i tots els habitants dels set cels, somriurien beatíficament. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!