ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

Sovint tinc la sensació que els barcelonins no coneixem Barcelona. Vull dir que quan arriba el divendres per la tarda, per poc que poguem, toquem el dos ben lluny. I, si ens quedem a Barcelona, mandregem a casa, mirem la tele i com a molt fem l’esforç d’anar a comprar el diari, cosa que es deixarà de fer quan finalment s’imposin els diaris digitals.

La conseqüència d’això és que els barcelonins només gaudim a mitges de Barcelona. Gaudim de les condicions climàtiques, biològiques i urbanístiques d’aquesta ciutat però, en canvi, pel que fa als seus monuments, edificis més destacats, museus etc…només en coneixem el nom. Fet i fet si no ve algun parent o amic de fora i li hem d’ensenyar la ciutat no els visitaríem mai. En canvi quan viatgem ens creiem en l’obligació de veure tot el que hi ha visible als indrets on anem a parar valguin més o menys la pena que el que tenim aquí.

Quedi clar que quan escric això no estic dient que no s’hagi de viatjar per veure món, ni que, si es viatja, no s’hagi de visitar allò d’interessant i bell que sigui visitable, només dic que és una pena que no tinguem la mateixa avidesa de saviesa per les nostres coses, per coneixer millor la nostra ciutat i el nostre país. Pensem que ho tenim tant a l’abast que no ho visitem mai, a no ser que ho haguem d’ensenyar als altres.

Una de les coses que equilibren aquesta balança són els treballs que l’escola mana fer als nostres fills. Com que els treballs que els hi fan fer no solen ser sobre el Louvre, el Museu Britànic o el Museu del Prado sinó sobre la Sagrada Família, Santa Maria del Mar, la Fundació Miró o el Museu Picasso, resulta que són les nostres criatures les que ens ensenyen la nostra ciutat. Val a dir que potser això sempre anat així, vull dir d’ençà que els nanos van obligatòriament a l’escola i són els qui més manen a les cases.

Avui toca anar a la Galeria Roca, que ells, els de’n Roca,en diuen Roca Gallery. Ja comencem malament perquè a mi a casa nostra m’agrada que les coses siguin en català i fer-ho amb l’idioma de moda ho trobo esnob. No crec que hi hagi ningú que parli anglès que no intueixi que Galeria és Gallery.

L’edifici és un rectangle. O sigui que sembla que l’arquitecte no va tenir gaire feina a l’hora de dibuixar-lo. D’alguna manera –penso- aquest edifici sembla com un neoromànic i l’antítesi del gòtic i del modernisme. A una ciutat i un país que no vol reconèixer que té una tendència innata devers el barroquisme, el romànic és un contrapunt i aquest rectangle que d’entrada sembla pura simplicitat encara més.

Pel que m’explica la meva filla la gràcia de l’edifici està en els vidres. Són vidres que estan posats de manera que deixe’n entrar la llum del sol, deixe’n que es vegi l’exterior i, a l’hora, a dins estant,  el sol no molesta. I, de nit, l’edifici esdevé d’un blau mari que recorda un bocí de gel geomètricament perfecte navegant per les aigües de la mar.

Jo aquest estiu he visitat la catedral de Lleó amb els seus magnífics vitralls o vaig relativament sovint a la Sagrada Família per a deixar-me endur pel misticisme geològic de Gaudí i la veritat és que l’edifici dels senyors Roca no m’ha produït cap emoció que s’hi aproximi. No voldria ser dur, però tanta simplicitat provoca indiferència.

A l’edifici veiem dues exposicions. La que anem a veure, que és la del fotògraf  Daniel Beltrà i tracta del vessament de petroli al Golf de Mèxic i l’exposició de tota mena de productes de la cadena Roca. La cosa està pen pensada:  vas a veure una exposició sobre qualsevol cosa i de sobte tu o la teva dona o les teves filles no poden resistir l’imperiosa necessitat de canviar la cambra de bany. Per cert, que tots els productes de la cadena Roca, exposats en fileres més o menys simètriques, blancs, impoluts, radiants em fan pensar, no sé perquè, en aquelles fileres de soldats xinesos esculpits que vaig veure al Fòrum de les cultures de l’alcalde Clos.

Les fotografies de Daniel Beltrà també impresionen. Jo es distingiria de dues menes: les que estan preses de molt lluny i l’objectiu abarca grans dimensions i aquelles que tenen un objectiu més de mesura humana, per dir-ho d’alguna manera.

A mi aquestes darreres són les que m’impresionen més. Veure, per exemple, uns quants pelicans negres de cap a peus, és quelcom que ens omple de ràbia. A travès del pelicà podem copsar quantes espècies han estat enviades a la mort al carregar-nos el seu hàbitat. La fauna, la flora, tot ha quedat fet una merda.

Les fotografies més grans tenen el problema que, si no sabèsis de que van, fins i tot semblen maques. El blau de la mar, el vermell del petroli fan uns quadres que podrien ser presentats a una exposició de pintura abstracta i quedarien bé. Malgrat tot, hi ha algunes d’aquestes fotografies en les que els quatre elements s’apleguen per a donar el pitjor d’ells mateixos: foc cremant petroli i embrutant l’aire en el marc d’una mar bruta i d’unes platges fetes un fàstic.

El contrast entre les cambres de bany immaculades de la cadena Roca i l’emmerdament humà de la mar és brutal. Rabiòs.