ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

Hi ha persones que han criticat el diari “Punt-Avui” per haver declarat l’infermer que va declarar haver mort no sé quantes persones grans a la residència on treballava a Olot. La veritat és que no entenc gaire la crítica: el deure dels periodistes és informar, donar a conéixer i penso que saber les raons de l’infermer assassí és d’interés general. No crec que gaire gent que hagués comprat el diari aquell dia s’hagués saltat la lectura de l’entrevista. Perquè el cert és que les notícies criminals sempre han interessat i jo diria que, en la ficció, el génere criminal també és el que té més audiència. Però el cas és criticar.

L’entrevista –pel que fa a mi- té dues idees interesants: una quan l’infermer assassí diu que no demana perdó a ningú perquè ell el que ha fet ha estat actuar a favor del benestar de les persones assassinades (és a dir, que va actuar considerant que per a elles era millor morir que no pas continuar vivint) i la segona és que aconsella al jutge que hagi de dictar sentència que no l’empresoni sinó que l’interni a casa seva prometent que no marxarà ni farà res dolent.

Als USA fa anys que es propugna una política mitjançant la qual els vells, quan arriben a unes determinades condicions de vida, s’entén que més val ajudar-los a morir que no pas ajudar-los a viure. Aquesta doctrina, que a Europa segueixen alguns progressistes defensors, per exemple, de l’eutanàsia ( tot i que la doctrina nordamericana és més àmplia que la pura eutanàsia ), als USA, més que en aspectes humanístics, es recolza en aspectes econòmics: es considera que hi ha un moment en que conservar la vida d’un home val masses diners i que si hi ha masses vides a conservar de masses homes no hi haurà prous diners per a conservar tantes vides i que, per tant, més val conservar aquelles vides que es puguin viure amb un mínim de dignitat. Dignitat equival, segons com, a productivitat.

Com que les prestacions als vells – no sé perquè diantre se’n diu la tercera edat – als USA deriven bàsicament de companyies privades i les companyies privades per a sobreviure necessiten tenir guanys els arguments poden ser més francs que no pas a Europa, on les prestacions als vells deriven bàsicament de l’estat. Però al final jo crec que aquestes idees acabaran també fent niu a Europa perquè les matemàtiques són les que són i opìno que un dia les administracions europees tampoc podran pagar totes les despeses socials i hauran de ser selectius. I em temo que quan siguin selectius els que sortiran beneficiats no seran precisaments els senectes, que són els que menys es poden defensar.

Ara bé: que hi hagi senectes fet una coca no dóna dret de moment a ningú ni a deixar-los morir ni a matar-los. No és tant un problema de si això –deixar-los morir, posem per cas- és bo o dolent és un problema del que diu la llei. I les lleis poden canviar i probablement canviaran en el sentit que ha actuat l’infermer d’Olot però fins que això passi un no pot fer sinó acomplir-les o esperar el càstig per l’incompliment (cosa que no vol dir que, quan canviïn les lleis tothom estigui legitimat per a posar el punt i final a la vida dels senectes: ja es veurà com es legisla això ).

Pel que fa a la segona proposta de l’infermer assassí d’Olot –poder complir la pena a casa i no a la presó – val a dir que quan jo estudiava Dret Penal – i suposo que ara també – a classe se’ns explicava que la branca esquerrana de la doctrina propugnava que, quan fos possibles, les penes privatives de llibertat es complíssin a casa.  O sigui que l’infermer garrotxí tampoc no està dient cap tonteria i sí quelcom que es discuteix en l’àmbit de la penologia.

Si la gent privada de llibertat té els mitjans suficients per a complir les penes a casa i hom pot estar segur que no s’escaparan d’ella, fet i fet, sembla molt més raonable,humà i econòmic que ho facin així que no pas a les presons. Una altra vegada, doncs, el problema és bàsicament econòmic: si l’individu en qüestió té mitjans per a subsistir a casa seva i si l’estat té mitjans per a poder controlar que no surti. Si es donen els dos casos ( posem per cal que el penat té suficients diners per a complir les penes privatives de llibertat a casa perquè treballa des de casa, fins i tot se li podria fer pagar la seva vigilància ), en principi no veig cap obstacle per impedir que es faci així.

Hom podria al.legar, en favor que les penes privatives de llibertat es compleixin a les presons, el principi d’igualdat però aquest principi no es donaria aquí igual que no es dóna en tota la nostra vida ( ningú mai no és igual a ningú ) i un exemple d’això és que les penes de multa no suposen el mateix sacrifici per a una persona que no cobra res ni te cap subsidi, que pel que guanya mil euros, que pel que en guanya deu mil.

Crec que l’infermer assassí d’Olot explicita dues idees – ajudar a morir als senectes i complir les penes privatives de llibertat a casa – que són idees que acabaran triomfant. De moment, però, el que toca és complir la llei i, si no, atenir-se a les conseqüències.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!