ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

. 

Opino que per a tenir un cert bon gust pel que fa a la pintura i a l’art en general,  a inicis del segle XXI, hi ha dues qualitats indispensables: no haver cursat la carrera de Belles Arts i mantenir un criteri propi més enllà de les modes reals o imposades pels marxants.

Ho sento però qualsevol persona, per molt catedràtic que sigui, per molt pintor que sigui, per molt afeccionat que sigui, per molta sensibilitat que tingui, per molt llegit i per tot el que vosaltres voleu que sigui, que em defensi que el que ha fet o fa Antoni Tàpies és art, jo ja ho tinc tot parlat. Per mi el que fa el senyor Tàpies i els que fan si fa no fa com ell no només no és art sinó que és una merda amb un cordill i no només és una merda amb un cordill sinó que és una immensa presa de pèl. Presa de pèl de la que són còmplices catedràtics, crítics, marxants i tota la patuleia que viuen de l’engany sense cap tipus de vergonya.

Ja reconec que jo en aquestes coses jo sóc reaccionari, què voleu? M’agrada l’art i no m’agrada que m’aixequin la camisa, ja em sabran disculpar.

En aquest context teòric Joan Miró per a mi es troba a la frontera. Es troba a la frontera si faig dos exercicis que me’l fan tolerable i, a vegades, interessant. El primer exercici és atansar-me a la pintura de Miró com si en comptes de pintura –o escultura – fos una peça musical. La segona és intentar transitar per aquell camí que va encetar Picasso dient que havia trigat 15 anys a pintar com Velàzquez i tota la vida per a pintar com un infant.

En aquest segon aspecte penso que no hi ha cap pintor del món mundial que superi Miró. La pintura de Miró és la més infantil que hom pugui imaginar-se. I si bé els seus primers quadres –com per exemple La Masia – semblen  dibuixos adolescents, després, quan s’endinsa plenament en l’art abstracte esdevé el més infantil de tots els pintors anomenats surrrealistes. Potser per això Breton deia que Miró era el més surrealista dels surrealistes.

Miró se salva als meus ulls perquè, malgrat que defuig el classicisme i la pintura figurativa, té dues grans qualitats. La primera, un sentit de la composició que fa que el resultat final del quadre sigui agradable a la vista i fins i tot que hi trobis una serie de personatges irreals que t’expliquen un conte com una melodia. La segona que Miró té la gran intel.ligència d’aquests cuiners que, sabent que no estant gaire dotats per a guisar, utilitzen menges de primera qualitat i els donen amb la mínima manipulació i transformació possible al comensal. Això és exactament el que fa Miró. Agafa els colors – sobre tot el vermell, el blau, el blanc i el negre – i els va col.locant a la tela sense complicar-se gairebé l’existència, però aconseguint que el resultat sigui bonic. Aquesta desoriginalitat és la gran originalitat de Miró.

I és triplement original: perquè és avanguardista ( ningú abans, que se sàpigui, havia fet res semblant ), perquè és simple (en una corrent pictòria com la surrealista que volia ser hiperbarroca, supercomplexa, només cal pensar en Dalí ) i, finalment, perquè pretén aconseguir un resultat bonic (en un moment en el que la bellesa gairebé semblava –i sembla- insultant ).

En general els quadres de Miró són bonics. Vull dir que, quan te’ls mires, el trobes agradable. No t’emociona – no m’emociona – però m’agombola. Vull dir exactament que el trobo decoratiu, que penso que penjats els seus quadres a les parets de casa, generarien un ambient agradable. Com una música de fons creada per a ser música de fons. No pensem, doncs, ni en Bach, ni en Beethoven, ni en Wagner. Però podem pensar en Vivaldi, Händel, part de Mozart o Haydn etc…que no està gens malament, és clar. Es genial si saps que és el que vas a escoltar, el que vas a mirar.

La gent te l’obsessió de voler interpretar els productes culturals que consumeix i jo crec que sovint ens equivoquem. La principal intenció de les obres d’art ha de ser estètica i, per tant, emocionar o interessar sense intermediaris. Quan un escriptor, un músic, un pintor o un arquitecte necessita ser explicat, malament rai. L’artista s’ha d’explicar ell mateix a través del seu art. I aquest art ens pot arribar a través de la raó o a través de l’instint o a través del que sigui, però s’ha de defensar ell sol. Per això em nego sistemàticament a fer visites guiades ni personal ni, encara menys, amb audioguies. No. Jo miro, veig i si frueixo, frueixo i si no frueixo, no frueixo i després en tot cas intento explicar-me el perquè. L’obsessió ètica ha fet molt de mal a l’art perquè l’ètica de l’art és exclusivament l’estètica i la gent que no ho entén no entén que és l’art: la recerca de la bellesa, de l’emoció. I aquí sí que podem recordar amb Dostoievski que serà la bellesa –que va més enllà de l’art, recorde’m-ho- la qui salvarà el món.

Per tot el que he dit crec que val la pena visitar la Fundació Miró de tant en tant. Per anar-hi a buscar la pau interior i l’alegria dels blaus i els vermells. I si hi aneu un dia de festa – un dissabte o un diumenge pel matí – trobareu el museu ple de criatures. Aquestes criatures gaudeixen intensament del museu, cosa que em sembla quelcom positivíssim i extraordinari. Ells entren al seu món, que és més ric que el nostre perquè la seva fantasia és més àmplia que la nostra. I les seves paraules, els seus somriures i les seves mirades no és que ens expliquin res, és que ens ensenyen com s’ha de mirar i com s’ha de sentir