ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

S’està comentant molt aquests dies la sentència del cas Camps i tinc la sensació que la gent en fa més un comentari polític que jurídic. Els partidaris del PP en general i de Camps en particular estan contents com unes castanyoles i veuen clar que al regne d’Espanya hi regna la justícia, mentre que els contraris al PP en general i a Camps en particular opinen que Espanya és una república bananera on els de dalt fan els que els hi dóna la gana amb la llei i amb tot el que els hi surt de l’entrecuix.

No tinc la sensació, però, que molta gent sàpiga del que s’està parlant. De quin és el delicte que s’imputava a Camps, de com està regulat per la llei, de quins són els fets provats i no provats segons la sentència, etc…

És a dir, tinc la sensació que el judici a un polític ha esdevingut més un judici polític que no pas un judici jurídic i això és el que no hauria de ser. Perquè si bé els diaris o la gent pot judicar política o moralment els polítics, la tasca dels tribunals és fer un judici exclusivament jurídic i, si aquest judici exclusivament jurídic, és correcte o no és el que s’hauria de valorar respecte de la sentència emesa pel tribunal. Si no barregem naps amb pasta de dens i la confussió està assegurada.

L’article 426 del Codi Penal espanyol diu: “ L’autoritat o funcionari públic que accepti un obsequi oregal que li siguin oferts en consideració a la seva funció o per a laconsecució d’un acte no prohibit legalment, incorre en la pena de multa de tres a sis mesos.”

És a dir, el que ens diu aquest article és que cap autoritat o funcionari pot rebre cap regal que els hi sigui fet pel fet d’ocupar el càrrec polític o funcionarial que ostenten. Tampoc no poden rebre cap regal a conseqüència d’atorgar a un ciutadà o a una persona jurídica quelcom, tot i que aquest quelcom sigui legal (és evident que si fos il.legal la pena és molt més greu ).

En aquest marc delictiu el fiscal va entendre que estava provat que el president Camps va rebre no sé quants vestits i no sé quants objectes més de sastreria, que va quedar provat que el president Camps no havia pagat res de tot això i que ho havien pagat terceres persones i que aquestes terceres persones li havien fet aquests regals al president Camps justament perquè era el president de la Generalitat valenciana i no perquè fos el seu pare, el seu fill, el seu amant, el seu cosí o el seu amic.

Com que el fiscal considerava que tot això havia quedat provat demanava per a Francisco Camps una pena de 5 mesos i 15 die de multa. Això en euros són 41.250 €.

En aquestes dos dels acusats que hi havia per aquests mateixos fets van arribar a un acord amb el fiscal, que els hi va rebaixar la pena, mentre que el president Camps i Ricardo Costa no van arribar a cap acord amb el fiscal i el procediment va continuar respecte a ells.

Els dos cavalls de batalla del judici era esbrinar si Camps i els seus havien rebut els regals i, cas d’haver-los rebut, si els havien rebut en funció dels seus càrrecs. Camps va negar haver rebut cap regal i, per tant, esbrinar si els havia rebut en funció del seu càrrec o no ja no tenia sentit.

Que havia rebut regals, semblava evident ja que, per una banda, Camps i els seus no van aportar factures d’haver-los pagat i, a més, el sastre va declarar que no els havien pagat ells. Per televisió hem pogut veure com declaraven els testimonis dins i fora del jutjat, hem pogut escoltar les converses telefòniques de Camps i la seva dona amb els que els hi feien els regals i quan vet aquí que semblava que hi hauria una sentència condenatòria per a Camps, el jurat ha dictat una sentència absolutòria.

S’ha de dir, de tota manera, que ha estat una sentència absolutòria agafada pels pèls perquè dels nou components del jurat, cinc van votar a favor d’absoldre Camps i quatre a favor de comdennar-lo. Només un vot ho haguès canviat tot. Ho sigui que a Camps li ha anat molt, però que molt just. Tant just que no sé si està gaire justificat que ell i el PP inflin el pit com si els nou membres del jurat haguèssin declarat Camps innocent. A més, la sentència encara es pot recòrrer i, per tant, primer caldrà esperar a veure si guanya fermesa i després, si hi ha més instàncies, quin és el veredicte final.

El judici de Camps ha estat un dels més mediàtics de la democràcia. Jo crec que mediatitzar els judicis fa que aquells que han de decidir – jutges, magistrats i jurats – se sentin molt presionats i això no fa cap bé a la justícia. Perquè ser independent gaire requeriria que les persones que han de jutjar fossin anònimes i estiguèssin aïllades durant el judici.

Tampoc sóc jo gaire partidari del jurat, que és una institució de va de baixa als països anglosaxons i que al nostre ens sembla el paradigma d’una justícia democràtica. Jo penso que per aque hi hagi una justícia democràtica el que hi ha d’haver és un jutge imparcial, amb experiència i profunds coneixements jurídics; però l’ala progressista dels juristes diuen que no, que és molt més democràtic el jurat, tot i que no tingui cap experiència jurídica ni processal, ni coneixi les lleis i sigui molt influenciable per tota mena d’entorns.

El que no em val és que els defensors del jurat ara que Camps ha estat absolt per un jurat clamin justícia al cel. Em sembla absolutament infantil i demagòg, molt propi de les esquerres més idealistes i dogmàtiques.

Tant quan és guanya com quan és perd s’han d’acceptar les regles del joc. I més quan aquestes regles del joc les hem aprovat entre tots. I més quan són els que ara més es queixen els que van proposar precisament aquestes regles del joc.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!