ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

Un amic escriu un article dient que està decepcionat pels casos de corrupció que en aquests mesos s’han produït en l’àmbit de CiU. Tot i que entenc el seu sentiment, crec que el problema és que sobrevalorava CiU i no pas un altre.

Si la santa mare església té casos de corrupció, pedofília, abusos de poder i tones d’escombraries, no és pot pretendre que CiU,que és una cosa molt més humil, no tingui cap aprofitat, que no tingui cap membre que quan tingui l’ocassió no foti mà al calaix o vulgui aprofitar-se de la situació en qualsevol sentit.

Naturalment que amb això no estic justificant la corrupció a CiU, ni encara menys l’estic excusant: penso que ha de ser perseguida duríssimament. I penso que no només s’hauria de ser perseguida penalment sinó que s’haurien de prendre mesures de represàlia política individual i col.lectives perquè,al cap i a la fi, en el millor dels casos el corrupte i el corruptor s’han saltat uns filtres i el filtrador que no ha funcionat és que no serveix.

Moral i materialment la corrupció ens fot. Moralment perquè ensenya que hi ha gent que està al servei del bé comú que se n’aprofita esdevenint un paràssit social. Materialment perquè la conseqüència de la corrupció és que hi ha menys diners per a ser destinat a les finalitats administratives o simplement a baixar impostos.

La meva teoria sobre la corrupció és molt simple: la corrupció és proporcional al poder que es té. Com més poder té qualsevol institució humana, més corrupta és; com menys poder té, menys. Això és una regla general que també serveix per a les persones. És molt difícil que un senyor o una senyora que no tenen on caure’s morts siguin corruptes: a qui podrien corrompre? Com?

En aquest marc CiU és una federació de partits formada per persones que té el tant per cent de corrupció que li correspon segons la meva regla general. Pensar que perquè nosaltres som liberals o catalanistes serem menys corruptes és una ingenuïtat en la que jo no penso caure. Ni tampoc en que no seran corruptes perquè són “els meus”. No.

Tot això m’ho va fer veure en Millet. Quan el fiscal va ordenar als mossos el registre del Palau de la Música jo em vaig indignar. Vaig pensar que era una maniobra barroera de l’espanyolisme en contra nostra. I, al final, ha resultat que en Millet era un barrut de Maria Santíssima. O sigui que ser catalanista, liberal o treballar per la cultura no invalida la regla general: també alguns dels suposats patriotes –com alguns dels suposats defensors de la justícia social- foten mà al calaix. Em temo que no hi ha ni en el temps ni en l’espai excepcions.

Ara bé: això vol dir que CiU –que arrossega aquest càncer com totes les entitats i persones amb poder – no ho està fent bé? Home, de moment jo diria que està destituint a tots aquells dels que hi ha una mínima sospita de corrupció i això està bé. Val a dir  que el PP de Fabra també ho està fent a València. I també està bé.

Però sobre tot CiU està fent una tasca dificilíssima a nivell económic i estructural del país, una tasca que és digna de titans i de patriotes perquè és difícil i impopular. I l’està fent de forma notable.

I per posar la cirera al pastís sembla que CDC de la mà de Mas i de Pujol es veuen cada vegada més abocades a l’independentisme.

Jo no estic decebut, francament. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!