Article publicat per Eva Pons a l’Observatori de l’Estatut
Durant alguns mesos van coincidir a les Corts Generals dos estatuts: el valencià, aprovat finalment el 10 d’abril del 2006, i el català, que un mes després ha estat aprovat pel Senat i resta pendent del resultat del referèndum preceptiu. Sense comparar ambdós processos estatutaris, diferents en força aspectes, és necessari analitzar el tractament de la qüestió comuna de la llengua, especialment pel que fa al reconeixement de la unitat lingüística i les relacions entre territoris catalanòfons.
El text ja fixat de l’Estatut català fa la impressió de voler passar de puntetes per sobre d’aquesta qüestió. En efecte, no es recullen les propostes procedents de la societat i de diverses entitats vinculades amb la defensa de la llengua, que destacaven la importància de vetllar per la protecció de la unitat. Es pot citar, per exemple, la proposta de l’Observatori de la Llengua Catalana, que establia en aquest punt: “1. La llengua catalana és un patrimoni que Catalunya comparteix amb altres pobles amb els quals constitueix una mateixa comunitat lingüística. La Generalitat ha de vetllar per la protecció de la unitat del català (…) Correspon a l’Institut d’Estudis Catalans l’autoritat lingüística respecte la llengua catalana i la podrà exercir en col·laboració amb altres institucions anàlogues existents en altres territoris.” De forma similar, la vigent Llei 1/1998, de política lingüística ja disposa que “la llengua catalana és un patrimoni que Catalunya comparteix amb altres territoris amb els quals constitueix una mateixa comunitat lingüística.” (art. 6).
Diversament, en el nou text estatutari català no hi ha cap menció directa a la unitat lingüística. Només es recullen dos mandats adreçats a la Generalitat, per tal de promoure “la comunicació i la cooperació amb les altres comunitats i els altres territoris que comparteixen el patrimoni lingüístic amb Catalunya” (art. 6.4); i promoure també “l’intercanvi cultural i la cooperació amb les comunitats i els territoris, pertanyents o no a l’Estat espanyol, que tenen vincles històrics, lingüístics i culturals amb Catalunya” (Art. 12). A més, els preceptes citats esmenten alguns instruments d’aquesta col·laboració, com els convenis i tractats o la creació d’organismes comuns. Si bé aquestes referències no són sobreres, atesos els condicionaments polítics i jurídics que han dificultat fins avui una major coordinació entre els territoris de parla catalana (especialment l’article 145 de la Constitució, que prohibeix la federació entre comunitats autònomes i subjecta els acords de cooperació entre aquestes a l’autorització de les Corts Generals), són clarament insuficients en relació amb l’objectiu de reconeixement i garantia de la unitat lingüística.
El pessmisme al País Valencià
Si s’examina l’estat de la qüestió en el nou Estatut d’autonomia del País Valencià, la insatisfacció es transforma en pessimisme. Enfront la referència més ambigua de l’anterior Estatut valencià de 1982 al terme “idioma” -en un context que permetia entendre-ho com a sinònim de varietat lingüística-, en l’article 6 del text aprovat recentment s’afirma literalment que “la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià“. La segona novetat -dins d’un text que obvia qualsevol referència directa o indirecta a la resta de territoris que comparteixen la mateixa llengua, amb altres denominacions-, és la referència a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua com “la institució normativa de l’idioma valencià“. El PSOE i el PP, els dos partits estatals que pactaren la reforma que eleva a “llengua” el valencià, es van oposar fins al final a les esmenes que pretenien introduir alguna al·lusió a la unitat del català. Dins d’aquest panorama polític tan obscur, obria una petita clariana la sentència del Tribunal Suprem de 13 de març de 2006, que anul·la l’Ordre del Govern valencià de 1994 per la qual es derogava l’equivalència vigent fins llavors entre els certificats de català expedits a Catalunya i les Illes Balears i els certificats de valencià, de manera que la sentència fa prevaler les consideracions científiques per damunt de les maniobres polítiques secessionistes.
Així doncs, des del punt de vista de la unitat de la llengua, el resultat del doble procés estatutari no pot qualificar-se de positiu: la unitat no solament no ha estat reforçada, sinó que des de la perspectiva estrictament legal sembla sortir-ne clarament perjudicada. Si bé tenen part de raó els qui opinen que és més important que el català es parli i es fomentin les relacions de tot tipus dins l’àmbit lingüístic, seria un error menysprear la dimensió jurídica d’aquesta qüestió. La Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (tractat ratificat l’any 2001 per l’Estat espanyol) ja ordena als poders públics eliminar tots els obstacles que entorpeixin el foment i el desenvolupament de les llengües quan el territori d’aquestes és fragmentat per divisions administratives. Les reformes estatutàries constituïen una oportunitat molt important perquè els òrgans de l’Estat -com també el partit del Govern- reconeguessin la unitat de la llengua catalana i demostressin una actuació coherent amb els seus compromisos internacionals. Cal concloure que lamentablement no ha estat així.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!