Article publicat per Eva Pons a l’Observatori de l’Estatut
La inclusió del “deure de conèixer les dues llengües oficials” en l’article 6.2 és una novetat destacada del text estatutari aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005. A partir de la posició garantida al castellà, com a única llengua respecte de la qual l’article 3.1 de la Constitució espanyola predica un deure de coneixement de “tots els espanyols”, el Tribunal Constitucional havia avalat la introducció del deure de coneixement respecte de les altres llengües oficials, sempre que es dugués a terme per via estatutària (STC 84/1986).
El sentit bàsic del nou article 6.2 és, doncs, l’equiparació jurídica dels drets i deures dels ciutadans en relació amb les dues llengües oficials, que avui ja disposa -amb una fórmula més ambigua- l’apartat tercer de l’article 3 de l‘Estatut de 1979.
Tot i que durant la tramitació en el Congrés dels Diputats s’ha mantingut el deure de coneixement, el precepte ha sofert dues modificacions. La primera és la substitució de “totes les persones a Catalunya” per “els ciutadans de Catalunya” com a destinataris del deure de coneixement. La segona modificació, més rellevant, comporta inserir en l’article 6 una cita de l’article 32, amb l’alteració de la literalitat del darrer en dir que “no pot existir discriminació per l’ús d’una o altra llengua oficial”. Al mateix temps, de l’article 32 s’ha eliminat l’incís final que establia la validesa i eficàcia dels actes jurídics fets en les dues llengües oficials “sense que se’n pugui al·legar desconeixement”. Això darrer fa sospitar que aquests canvis obeeixen a una intenció de desvirtuar en la pràctica el deure establert.
El Tribunal Constitucional i el deure
En relació amb el deure de conèixer el castellà -però aplicable també al català-, el Tribunal Constitucional ha assenyalat que no es tracta d’un deure jurídic en sentit estricte, sinó d’una presumpció iuris tantum que pot cedir quan estiguin en joc d’altres drets (STC 74/1987). Amb tot, de la interpretació del deure de l’article 3.1 de la Constitució espanyola se n’han derivat en ocasions d’altres implicacions més negatives per al procés de normalització de la llengua catalana, en la mesura que legitimen una consideració de superioritat del castellà com a única llengua oficial comuna de l’Estat en el seu conjunt. No es pot obviar, doncs, que és la mateixa norma constitucional la que d’entrada fonamenta una desigualtat de les anomenades en l’article 3.2 “llengües espanyoles”.
Per consegüent, caldrà veure quina eficàcia es reconeix al deure de conèixer el català en el context de la nova regulació estatutària i de l’ordenament jurídic general. Entre d’altres aspectes, pel que fa a: la garantia del dret d’opció lingüística dels ciutadans i els deures que comporta envers les administracions públiques i la capacitació lingüística del seu personal (art. 33), del deure de disponibilitat lingüística de les empreses i establiments (art. 34) i dels deures de coneixement específics en l’ensenyament (art. 35.2); l’amplitud i intensitat de polítiques d’extensió del coneixement de la llengua, en especial entre els ciutadans nouvinguts; les mesures de foment de l’ús, que obliguen explícitament l’Estat (art. 50.7); les accions específiques per fer front a reptes com l’espai europeu d’ensenyament superior (art. 50.2); o l’eliminació d’actituds lingüístiques que subordinen el català. Si de la inclusió del deure de coneixement en l’article 6.2 no se n’extreuen com a mínim conseqüències positives en els àmbits esmentats, pot esdevenir un deure gratuït.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!