Obrint Pas: Diari d'una gira

[Per Xavi Sarrià] Primer día, primeres sensacions. El viatge és un repte. Creuar el planeta. Viatjar fins a l’altre punta del món. Quedem de bon matí al bar de sempre, a Benimaclet. Estem nerviosos. Riem. Tres hores més tard ens trobem amb la resta de l’expedició a l’aeroport del Prat. Des d’allí volem cap a Amsterdam on farem escala. Mengem alguna cosa ràpidmamet i embarquem a l’enorme avió KLM que ens portarà al nostre destí. Dotze hores després ens despertem sobrevolant les illes japoneses.

L’arribada a l’aeroport de Narita és excitant. Només trepitjar terres japoneses desenfundem les nostres càmeres. Ho volem capturar tot. Com si tinguérem por que se’ns escapara alguna cosa. Com si visquérem una fantasia exòtica. Fins que la realitat ens colpeja quan ens adonem que ens falten maletes. Concretament tots els instruments i material musical que havíem embarcat com a fràgil: tres guitarres, un baix, un teclat, un amplificador, pedaleres, cables… una fortuna vaja. Els nervis de l’arribada, però, fan que relativitzem un incident que ens marejarà alguns dies.

Dos furgonetes ens transporten cap a la capital. El transit és intens. Un bullici de llums que ens confonen amb cartells de grafia japonesa. Ordre dins el caos. Hem reservat un hostal al bari de Ueno, un dels més pocs que va sobreviure al terribles bombardejos que arrasaren la ciutat durant la primer guerra mundial. És un barri tranquil, de classe treballadora. Els edificis grisos de quatre o cinc altures estan separats entre ells per evitar els efectes del habituals terratrèmols. Entremig, els carrerons deixen entreveure petites cases amb jardins i terrasses que s’amunteguen entre temples dispersos i locals llums roges.

Deixem les bosses al l’hotel i ens disposem a creuar la ciutat per trobar-nos amb Sogo, el nostre amfitrió. Viu a un barri proper a Shibuya, un dels centres comercials i culturals de Tòquio i que, per desgracia nostra, es troba a l’extrem oposat d’on dormirem. Tardem un hora i mitja ben bona en travessar la metròpoli fins que a la fi arribem a la botiga que regenta Sogo. Abraçades i somriures. Fa prop 10 anys que ens vam conpèixer en un concert on vam tocar amb Banda Bassotti a Roma.  Fins ara, però, no ens havíem tornat a trobar. Ens ensenya la seua petita botiga de música alternativa. Un pòster de Negu Gorriak la presideix. Es fa estrany estar a Tòquio en una botiga plena de samarretes i discos de grups com Boikot o Betagarri. Sopem en un local de tres altures amb decoració tibetana. Allí, al voltant d’una gran taula plena de plats típics aprofitem per relaxar-nos. Portem més de 24 hores de viatge. Però a la fi hem arribat. Un dels nostres somnis fets realitat. Estem a Tòquio. Les sensacions es multipliquen quan tornarem a casa en metro i ens perdem entre la immensitat de carrerons plens de llums i gent com sortida d’un immens i intens món de dibuixos manga.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!