Combatent entre la boira

Els pobles no els determinen els estats, ni les conjuntures polítiques ni les voluntats dels rics. L’article 1 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics diu clarament que tots els pobles tenen dret a auto determinar-se i que “En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.”

El poble català el podem dividir en 3 territoris històrics: Catalunya, País Valencià i les Illes Balears i Pitiüses, que, malgrat l’evidència de la seva unitat lingüística, social i cultural, els estats d’Espanya i França han aconseguit, amb la inestimable ajuda de la major part de la burgesia catalana, esquarterar.

Durant els darrers 30 anys les noves generacions de catalans hem estat sotmesos a la política de segregació cultural dictada per Espanya i França i aplicada pel pujolisme, al Principat, transformant el sentit del catalanisme en un model nacional, cultural, polític i social de caràcter Europeista, pactant sempre amb l’estat opressor i al servei de les grans mercats, trencant la dinàmica del país i accentuant les distàncies Nord-Sud. El pujolisme, el que podríem anomenar catalunyisme, ha basat el seu treball cultural en intentar, amb força èxit, transmetre una visió de la història del nostre poble basada en la “puresa de la catalanitat” de la històrica Catalunya Vella, rica i catòlica, inspirant-se en la Renaixença i reduint la visió nacional a 4 províncies, aixi com, els símbols nacionals reduïts a la Creu de Sant Jordi, la Sardana, el Pedraforca, Montserrat, la Costa Brava, el Fuet de Vic, les pistes d’esquí del Pirineu… Un país fet a mida pel control polític i econòmic de les grans empreses amigues de Madrid, Paris, Berlín o New York, un país petit i manejable, Europeu i amic d’Israel.

Percebre aquesta realitat nacional i fer-la visible no ha estat un camí fàcil, hem hagut de combatre sols entre la boira i els mitjans de desinformació. Ens ha costat trobar algun atles que defineixi clarament on comencen i on acaben aquests Països sense nom. A l’escola no ens en parlaven gaire; això si, a qualsevol poble sempre hi ha una avinguda, plaça o carrer que porta el seu nom. I, malgrat que semblava una causa perduda, hem tornat a veure com la història sempre apareix quan es gasta la capa de pintura que li han posat al damunt per intentar amagar-la i aixi es com tot ha tornat a florir, a rebrotar.

Amb dificultats hem anat trobant les escletxes que ens deixen veure la llum del sol com neix a Maó, hem sabut fer entendre que l’autonomisme és un sistema caduc i que ja va començar caduc. Hem caminat per veure que les fronteres son imposades, ens hem fet forts i fortes teixint aliances insubornables als carrers de València, Girona, Felanitx, Sort, Prada, Castelló, Benavarri o Perpinyà i allà ens hem adonat que no només eren paraules d’un poble antic i valent que havia estat vençut. Escoltant les veus del Cala o les passes serenes del Xiri, o la força i la ràbia del Guillem hem pres consciència que “no s’és res si no s’és poble” i que ja som una realitat viva més enllà d’institucions i lleis o polítics botiflers. Som un poble que desperta com a València el passat cap de setmana durant el partit del Llevant-Mallorca, “SÍ AL VALENCIÀ”.

Mai ningú hauria donat un duro per aquesta riba esquerra Mediterrània sinó hagués existit l’Esquerra Independentista, i ara, quan molts comencen a veure que la llibertat nacional i social son l’únic camí, és l’hora de desenvolupar la proposta política per l’alliberament total de la nació i del poble dels Països Catalans. Ara és l’hora de la desobediència a les seves lleis i d’iniciar el procés nacional irreversible cap a la independència. Tenim les aliances, tenim el dret i tenim la força.
Cal continuar treballant pel reconeixement internacional del nostre poble i pel ple reconeixement del dret a l’autodeterminació. Cal reforçar l’Esquerra Independentista com a motor del moviment d’Alliberament i com a vertebradora de la unitat popular. Hem d’exigir que es respecti el nostre poble i el nostre marc territorial per garantir el normal desenvolupament de la societat catalana i perquè és un dret que ens ha estat negat per la força de les armes. Cal tenir en compte que una mala solució feta a mida d’alguns, es pot convertir en el remei equivocat que allargui i endureixi el conflicte, aixi ens ho han demostrat altres nacions del món, com Irlanda, Vietnam, Palestina, Kosovo-Albània o la mateixa Alemanya…

Si Espanya i França no ens deixen decidir el nostre futur lliurement, caldrà que nosaltres aportem tota l’experiència acumulada durant segles de desobediència popular per dir-los ben clar i concís que aquest cop marxem per sempre mes, que marxem del seu mapa, que n’hem teixit un de propi…
I si un dia, les conjuntures, la força dels qui sempre han estat al costat de l’enemic, ens porta a una partició del país, és a dir que si es donés la circumstància que CiU -cosa crec jo poc probable- es plantegés una consulta sobiranista per les “4 províncies” entenc que tindríem alguna cosa a dir com a part del país que representem. Si aquest dia arriba, ja decidirem què diem, però, insisteixo, podem fer arribar a les cases la nostra proposta: La del dret a decidir a tots els territoris dels Països Catalans. I les altres apostes per bocins de país, ja les fan ERC, i CIU, i IC, i PSC i… i tants altres botiflers, o no, que han renunciat a un país que se’ls fa gros.

No tenim cap pressa per aferrar els fonaments de la independència fictícia Convergent que es converteixi en estructures d’estat, pactes fiscals o el cada cop més clar destí, altre cop regional, de les anomenades regions europees. Tenim pressa per anar més enllà, perquè tot això son marcs superats per els anys de lluita i experiència de l’independentisme i per la capacitat de transmissió generacional de l’Esquerra independentista, que ha donat els seus fruits i ara no ens podem quedar a mitges. I doncs tenim pressa perquè desmantellin les bases de Bétera o de Maó i Talarn, pressa perquè els xoriços dels bancs i els que ens roben la sanitat passin comptes davant la justícia popular, pressa perquè s’acabi la ocupació cultural, especulativa, social i lingüística, militar, burocràtica i institucional.

El que volem és un país per tots i per totes un país per treballar, per viure i per somriure, per fer-se gran i per envellir dignament, no volem res més que el que sempre hem volgut: poder ser lliures als Països Catalans.