Músics a Palestina

[Per Nabil]

Avui ens toca viatjar a la ciutat que va veure nèixer els meus pares, a més d’un dels poetes i escriptors palestins de més renom, en Ghassan Kanafani. Àlex em fa memòria i em recorda l’excel·lència d’aquest escriptor, a més de la trista circumstància de la seva mort, ja que com altres grans exponents de la cultura palestina, Kanafani va ser assassinat a sang freda en un atemptat amb cotxe bomba que va acabar amb una de les ments més brillants que mai ha vist nèixer la nostra estimada Palestina.

Cap a les 11 del matí ja ens posem en marxa, un taxi-bus amb un peculiar i simpàtic conductor que amenitza el camí amb cançons preferentment de tall reivindicatiu i patriòtic. Se succeeixen Marcel Khalife, Julia Butros i versions de temes com Unadikom o el simpàtic i famós Wen, wen, wen, paròdia de la passivitat àrab pel que fa a la situació de Palestina i els palestins (“on és el poble àrab, on és l’honor àrab, on són els mil·lions d’àrabs…?”). M’assec al costat d’en Gironés, que en plan conya i simpàtic em comença a dir Khalil en comptes de Nabil :). De cop i volta, començo a sentir-me malament, Gironés se n’adona, ho transmet al grup i Robert em llegeix el pensament, tot proposant a Àlex de parar uns segon per poder recuperar-me. Recordo que algú em va comentar un cop que contra el mal de panxa una coca cola anava genial. Trenco el meu sòlid boicot contra la multinacional americana, tot convençut que, en tractar-se d’una causa major, estic excusat, i me’n prenc una. Sento que em falta una mica l’aire, i tot just abans de pujar, Àlex em proposa de posar-me davant, on, amb la finestra oberta i després d’una estona, ja em sento una mica millor. Em tranquil·litza pensar que no arribaré a la meva ciutat ranquejant, doncs no voldria preocupar la meva família ni tampoc cantar mig fet pols.??En un tres i no res, ens trobem al vell mig de la ciutat de Haifa, i me n’adono que ja hi som molt a prop d’arribar. Passem per davant del temple i el parc dels Bahais, i deixem enrere edificis sumptuosos, com ara el dels jutjats, la companyia d’electricitat i els que pertanyen al port de Haifa, que ens donen a entendre que estem davant d’una ciutat diferent a la resta. Una ciutat que l’estat d’Israel ha convertit en un referent, tant diferent a les ciutats de la Palestina del 67, com ara Betlem, petita, humil i castigada.

No sé si és per l’aire que em ve per la finestra o per l’alegria que sento en veure com comencem a entrar en la meva estimada ciutat, però el cas és que el meu estómac comença a fer cas als meus desitjos i deixa de fer-me mal. El bus-taxi ens deixa a la porta inferior d’Acre, al costat d’una de les poques platges de sorra que hi ha a aquesta ciutat. Caminem cap a dalt i passem per la mesquita del Jazzar, que em recorda el meu únic tiet fins ara mort, que en pau descansi, doncs treballava allà. I penso en ell i en els records que junts hem viscut a aquesta, la seva ciutat, i com, d’alguna forma, ell va contribuir a fer-la també meva. Li agraeixo en silenci i amb un somriure tots els moments viscuts, i continuo caminant pel carrer després de tenir a khalo Ghaleb a la meva memòria un cop més.??Arribem a casa de la meva àvia, que com sempre, m’acull amb una abraçada d’amor il·limitat, i de seguida saludo els meus estimats tiet Hammoudi i els seus tres fills. La meva àvia em diu 5 vegades si volem café, i a la sisena ja em veig moralment incapaç de dir-li que no. Alhora, la meva cosineta Mada, que ha crescut i està més guapa que mai, em demana si li podem tocar alguna cançó, i és dir-ho als Paus, Cesks, Victors, Xavis, Miquels (2) i Roberts i automàticament agafem les guitarres i ens dirigim al terrat. Fem un Camí cap a nosaltres (Cesk ) i un Sense equipatge (Pau). Piti, que ja havia tret la càmera per gravar Akka des de dalt, recull les nostres evolucions. Després d’una estona d’estar-hi allà, Hammoudi ens proposa una bona solució per a l’hora de dinar, i amb l’ajuda de la meva tieta Raja, ens dirigim a un restaurant anomenat Mona Lisa, situat just davant del mar meditarrani, que ens uneix amb Catalunya. Es nota que el grup té unes ganes terribles de saber com va el seguiment de les nostres aventures, i aprofitem un ordinador del restaurant a disposició dels comensals per a posar-nos al dia. Mentre dinem, el meu tiet em va fent cinc cèntims de com li ha anat des de la darrera vegada que ens vam veure, i jo també faig el mateix.??Després de dinar, ens dirigim cap a la casa de la meva àvia per agafar els instruments i, amb l’ajuda de la meva tieta Raja, que està guapísima, com sempre i com mai alhora :), ens dirigim al teatre. En arribar, comencen les sorpreses: la primera és que el tècnic de so és el mateix Suhel Faudi, del conegut grup Wallaat, on toca el meu tiet Wafeed també. Intercanviem impressions i encetem l’assaig, amb una petita pausa intermitja per anar a buscar la càmera amb Piti a casa de la meva àvia. Pel camí em trobo amb uns 8 familiars que s’apunten al concert.??Arribo de nou, acabem de fer les proves de so pertinents, i finalment, tot comença. És el nostre primer concert formal, amb un format que encara no hem experimentat, i la incertesa s’apodera irremissiblement del resultat. Trenco el gel amb una primera cançó d’introducció, presento els músics com el que són, artistes de primera categoria i amics, i gent amb un elevat sentit de la solidaritat amb les causes justes, en aquest cas, la de Palestina. El públic rep bé aquesta idea, i tot seguit, Pau entra en escena, tot començant amb Contra el ciment, molt ben rebuda. Però encara és millor quan Pau diu amb una pronunciació perfecte en àrab “Sóc en Pau, estic content, i sé que una cançó no canviarà res, però almenys us farà sentir més contents”. La gent ho entèn i aplaudeix a rabiar. Pau continua amb el primer tema que li vaig escoltar, Línia 1, i em fa recordar la ràbia que se sent quan es comet una injustícia i queda impune. Finalment, ens sorprèn amb Tinc una mania inconfessable, cançó que més tard, Pau m’explicaria personalment que parla de “l’escalfament global”, i davant de la meva pregunta de a què es referia amb escalfament global, Piti ens ho va aclarir a tot el grup: “el dels globos Nabil, el dels globos”.

Acaba en Pau i puja en Cesk Freixas, objecte de vàries conyes en el grup: “Frescas”, “Cesk!! I need somebody”, etc. Ben acompanyat d’en Victor Nin, supercrack guitarrero esquerrà que fa uns voicings de l’hòstia, comença amb un Camí cap a nosaltres, cançó que comença i acaba a Jenin, i que sona realment convincent, amb unes modulacions d’intensitat i volum que em semblen una lliçó interessant per tal de donar relleu a les cançons. Tot seguit, Cesk vol explicar en anglès què és el que acaba de cantar, i després de 30 segons em demana desesperadament ajuda des de l’escenari per traduir :p. Acudeixo al seu rescat, i tot seguit fa una versió d’una cançó de Sílvio Rodríguez, i com si fos un artista de musicals, no tan sols canta, sinó que també fa una coreografia amb les mans i els braços que ens fa flipar a la resta. Acaba la cançó i tanca el seu particular concert amb La princesa de la revolta, en un arranjament per a guitarra acústica de Víctor Nin que combina un rotllo mig Western/Country mig medieval, i una presència impressionant. Com no podia ser d’una altra manera, Cesk també s’emporta la merescuda ovació de tot el públic.

Surto a l’escenari per presentar els Obrint Pas, o en anglès, tal com diu en Xavi, “Breaking Through”. Dic a la gent que porten 15 anys tocant i que són realment bons, i no m’estenc amb els detalls que he descobert d’ells en els dies de convivència viscuts fins el moment (eh, de bon rotllo amics, us estimo :p). Surten i comencen amb les paraules del Xavi en àrab, que diu que són Obrint Pas, que estan molt contents d’estar a Akka. Trenquen amb La flama, que impacta per la presència de la dolçaina i el calaix de Gironés, i les posteriors harmonies, que es fan amb les veus de Xavi, Ramos, Robert i el mateix Gironés. Segueixen amb Lluna de plata, no sense abans dedicar la cançó, per veu del Ramos, a la gent de Gaza. Finalment, tanquen amb una cançó sobre Països Catalans que es diu Som, i s’emporten també l’escalfor del públic.

Arriba el moment d’oferir al públic les meves cançons, i començo expressant la meva opinió sobre les converses de pau que no han arribat mai a cap indret, amb el tema Ardi 3am bet asi (la meva terra pateix), i m’ho passo d’allò més bé fent participar la gent, a la que noto connectada amb mi, el somni de qualsevol músic en un concert. Això em dona l’energia suficient per arriscar amb una segona cançó en anglès, i faig el We Will not Go Down, de Michael Heart. Noto que hi ha un cert silenci durant la cançó i m’adono que també han connectat. Finalment, compto amb l’ajuda de Ramos, Pau i Víctor per fer realitat el meu somni de cantar, a Akka, la meva cançó Acre (Akka en català), i queda prou decent per ser una primera vegada. Em porto la meva dosi d’aplaudiments.

Finalment, arriba el moment de compartir escenari tots plegats, i arranquem amb Una vida, una història, del Cesk. Seguim amb Sense equipatge, del Pau, i finalment acabem amb Sense terra, dels Obrint Pas. Presento al magnífic grup palestí Wallaat, que surten i reclamen la presència d’en Gironés i el seu calaix, a més de la meva, i fem un parell de cançons més.

El concert acaba i, quan comprobo que a casa de la meva àvia hi haurà més gent de la que em pensava d’entrada i que no cabrem tots en dues cases només, li ho dic a la meva tieta i en 10 minuts em soluciona el tema. Dormirem 3 en una casa, 3 en una altra i 6 en una altra.

Anem a sopar de nou al restaurant Mona Lisa, sota la generosíssima invitació dels companys que organitzaren el concert, l’Assemblea Nacional Democràtica. Quan són les dotze de la nit, el grup que forma tota aquesta aventura comença a cantar-me el Feliç aniversari amb un volum que la meitat de la ciutat antiga d’Akka podria sentir-los, mentre jo em moro de la vergonya. Em veig obligat a fer un discurs, i decideixo passar de formalismes, obrir el cor i deixar sortir les coses de manera natural, i parlant m’emociono amb l’alegria de qui ja fa uns anys que no celebra el dia del seu aniversari de cap forma especial, i de cop i volta torna a retrobar-se amb aquella sensació d’adrenalina i felicitat conjunta.

Acabem de sopar, i cadascú va al seu particular destí per a passar una nit amb la qual acaba el dia més intens per a mi des de la nostra arribada a Palestina. Abans d’agafar el son, em pregunto, excitat, quines sorpreses més ens depararà aquest viatje en el que estan passant tantes i tantes coses. M’adono de la meva sort, torno a somriure, dedico el concert i un pensament més a la memòria del meu tiet Ghaleb, i tanco els ulls.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!