Músics a Palestina
Cròniques d'una brigada musical
5 d'agost de 2009
Sense categoria
0 comentaris
Dia 2: Jerusalem
[per Miquel Gironés]
Ens alcem cap a les deu del matí, ja més descansats després del dia intens que vam viure ahir. Havia llegit moltes coses sobre l’ocupació, però veure la realitat i sobretot veure la immensa presó que s’estén a l’altre costat del mur em va deixar trasbalsat. Ara, però, toca un matí d’assajos i cuina: cal preparar els concerts i jo m’he compromès a preparar un arrosset caldós per dinar.
Marxem Victor, Nabil i jo a comprar, una experiència ja de per si apassionant quan es pot fer en un d’aquells mercats àrabs plens de gent, colors i aromes. El regateig és potser la part que més m’agrada, a l’Índia vaig tindre l’oportunitat d’entrenar-me a consciència i es podria dir que ara mateix sóc tot un expert. Comprem pollastre, corder i les verdures corresponents i en tornar a casa (uououou), mentre tots repassen les cançons que haurem de tocar (hem preparat un espectacle conjunt) jo entre a la cuina i comence a preparar l’arròs. Em trobe amb una dificultat amb la què no havia comptat: el foguer no té massa potència i m’hi estaré quasi tres hores per poder acabar-lo, així i tot sembla del gust dels meus companys. I és que els valencians tenim una mà…
Després de la sobretaula ens dirigim cap a la seu de l’African Community on ens espera Iusuf, el nostre amfitrió. Es gràcies a ells que estem aquí per a participar als actes de Jerusalem 2009. La comunitat africana de Jerusalem està composada per uns dos-cents membres. S’instal·laren a Jerusalem a les darreries de l’imperi otomà i, malgrat tenir orígens molt diversos com el Txad, Iemen o Sudan, tenen un fort sentiment palestí. El Iusuf (nom suposat) ens acompanyarà a fer una ruta per tota la ciutat vella. N’és un gran coneixedor i ens explicarà totes aquelles realitats que, malauradament, els guies convencionals solen ometre.
Primer seiem a fer un té i aprofitem per conèixer la seua història. És una persona d’esquerres amb una llarga trajectòria de militància que l’ha fet passar diverses èpoques allunyat de la seua família. En concret han estat 18 vegades les que ha estat premiat amb unes vacances pagades a les presons d’Israel. Així i tot, ell no guarda cap rencor, però tampoc es permet cap renuncia. Es confessa un somniador, ja que li agradaria que fora possible un sol estat democràtic per a tots els qui viuen ara mateix en aquest tros de món, sense diferències religioses i on no hi hagueren ciutadans de primera i de segona. No cal oblidar allò més important, i es que l’estat sionista és només per a jueus, i tots els palestins que hi vivien abans del 1948, ja foren cristians o musulmans van ser expulsats, desplaçats o relegats a una ciutadania de segona. Un dels casos més sagnants és el dels palestins de Jerusalem Est, els habitants de la qual ara mateix només compten amb una fulla blava que els classifica com a residents, no com a ciutadans, tot i que els orígens de la majoria de les famílies s´hi perden en el temps i en la història de la ciutat.
Passegem pel que hui s’anomena barri jueu que, coses a banda, sembla el típic decorat tot molt ‘ordenaet’ i netet però més mort que Girona un dissabte per la nit. Ens comenta el nostre company que de les xicotets comunitats jueves que vivien a Jerusalem abans de l’arribada dels primers colons no queda ni rastre. Segons ens explica Iussf, aquestes comunitats jueves compartien vida i barris amb musulmans i cristians, i el que avui és coneix com a barri jueu començà a existir a partir de l’ocupació. La majoria de les cases estan construïdes amb una mescla prou evident de pedra nova i de pedra vella, aquesta última extreta de les runes de les cases dels palestins que hi vivien abans. Així poden justificar l’antiguitat del seu assentament. És per això també que porten dècades excavant sota la mesquita d’Al-Aqsa per veure si troben les restes del temple de David, com si la troballa els donara més dret sobre aquesta ciutat i sobre aquesta terra. Si alguna d’aquelles pedres antigues poguera parlar segurament explicaria com de gran i de perversa pot arribar a ser la mentida.
En aquest barri occidental enclavat a l’Orient Mitjà l’ambient és totalment europeu. De fet, no hi veiem cap àrab. Sembla que estiguem en una ciutat completament diferent. De vegades em recordava a les imatges dels anuncis del ‘poblado mediterraneo de Terra Mítica’. Cafeteries mig buides, algun home armat amb metralladora i botigues de souvenirs plenes de samarretes de l’estil ‘Guns & Moses’, ‘America don’t worry, Israel is behind you’ o ‘Israel Uzi. Just do it’ acompanyada d’un fusell automàtic o postals surrealistes on es pot veure un falafel amb una bandera israeliana i una frase que res2a ‘israelian national dish’, És en exemples com aquests on podem veure com es construeix una identitat a partir de la apropiació dels elements d’altra: les pedres, les cases, l’antiga mesquita ara sinagoga i fins i tot el shawarma o la catximba àrab que s’estan fumant davant nostre dos jovenets ortodoxos. Es per això que Iusuf remarca la importància de la lluita cultural contra l’apropiació.
A l’ Índia, hi havia molts restaurants on s’anomenava menjar israelià tot el ventall d’aquest típic menjar àrab. També em va impactar la presència d’alguns jueus ortodoxos, però ara mateix estic impressionat amb la quantitat de barrets negres i trenetes que passen per la meitat del barri palestí, on als pisos alts de les cases s’hi poden veure molts assentaments. Ells, que ara ja tenen el seu barri, continuen ocupant cada vegada més habitatges d’aquesta part àrab de la ciutat amb una clara voluntat provocadora, sempre protegits, això sí, per l’exèrcit i els homes armats de la seua seguretat privada. Un dia a la setmana, els ortodoxos fan una manifestació pel barri obligant als comerços a tancar a les sis de la vesprada i marcant amb estreles de David les seues portes per reclamar la seua propietat. A que vos recorda?
A última hora de la vesprada anem a una festa al centre de l’African Community on ens conviden a tocar. Aprofitem l’ocasió per provar les primeres cançons conjuntes, i gaudim de la meravellosa acollida. Acabem cantant tots junts l’himne palestí que el nostre company Nabil ens ha ensenyat. Es una d’aquelles experiències que valen la pena, la gent és encantadora i al final tots intentem ballar amb ells al ritme de la música d’aquesta terra, uns amb més èxit que altres.
Ens acomiadem agraïts per haver pogut compartit uns moments de la seua vida a la seua comunitat. Abans de sopar, però, marxem a veure el Sant Sepulcre on se suposa que s’hi troben les restes de Jesús. L’església té aquell aroma característic i aquella atmosfera entre mística i misteriosa, una visita interessant. Quan Xavi, Ramos i jo entrem a la petita cambra on s’hi troben les restes de Crist, ens sorprèn una veu desagradable que ens convida a marxar entre espentes. La raó d’aquest retor ortodox grec és que els nostres pantalons curts no son apropiats per veure la tomba. L’església la controlen entre els catòlics, els ortodoxes armenis i els ortodoxes grecs, i està dividida en tres parts. Cada sector pertany a una d’aquestes confessions, fet que ha provocat molts enfrontaments entre elles (a vegades inclús han arribat a les mans). Queda clar que en aquesta ciutat les pedres tenen molt de valor (a vegades més que les persones…)
Mentre sopem repassant un altre dia molt intens, seguim veient exèrcit, seguretat privada, policia i colons. I més colons.
Ho pots llegir, t’ho poden explicar, però no hi ha res com veure-ho per comprendre la crua realitat.
Bona nit.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!