Músics a Palestina

[Per Pau Alabajos]

Ens alcem de bon matí en un hotel molt pròxim a la porta de Damasc, en el rovell de l’ou de la ciutat vella de Jerusalem. Agafem un autobús que ens porta fins al checkpoint de Betlem. Durant el trajecte, per la finestra, veiem cases i més cases, amuntegades les unes damunt de les altres, de manera caòtica, com un rusc d’habitatges groguencs, degradats per l’erosió del temps. La densitat de població és vertaderament sorprenent: no arribe a imaginar-me quanta gent pot arribar a viure en aquestes llomes. Arribem a la nostra destinació en poc més de vint minuts.

El checkpoint de Betlem pareix una presó, un
laberint de formigó: murs grisos, intimidatoris, coronats amb fil
d’aram. Passem una porta giratòria de ferro, travessem un corredor
estret, ens endinsem en una habitació amb aparença de duana. Una soldat
de l’exèrcit israelià comprova, amb desgana, que els nostres documents
estan en ordre i ens permet l’accés a l’altra banda. A nosaltres ens
deixen passar sense problemes perquè tenim passaport internacional,
però als palestins els posen moltíssimes traves i poden fer-los esperar
hores i hores, sense causa aparent, fins obrir-los el pas. Continuem
avançant, seguim l’itinerari marcat, caminem uns dos-cents metres fins
a l’eixida. En les parets, missatges de suport a la causa palestina
escrits en diversos idiomes, amb esprais i retoladors permanents.

Quan
per fi superem l’última barrera, ens trobem amb una parada de taxis.
Ens quedem una estona allà, esperant que arribe l’Ahmad, que ens ha
organitzat una sèrie d’activitats i una visita al centre històric de la
ciutat. Per fer temps, traiem les guitarres i ens posem a tocar, amb
els taxistes com a espectadors d’excepció. Nabil i jo interpretem una
versió a dues guitarres de Sense equipatge.
Els taxistes fan palmes i fins i tot s’arranquen a ballar en una de les
parts instrumentals de la cançó. Tot seguit, Miquel Gironés trau la
dolçaina i Xavi Sarrià i Cesk Freixas li fan un acompanyament de
guitarra per a la Muixeranga.
Més aplaudiments. Un dels taxistes s’acosta a Miquel i li posa l’orella
en el pit, fent broma sobre la potència pulmonar necessària per fer
sonar un instrument com aquest.

L’Ahmad arriba de seguida i ens dividim en un parell de taxis, que ens condueixen fins a l’Aida Youth Activity Center, on Munther O. Amira ens fa una conferència express (només tenim una hora fins a la nostra pròxima cita) sobre el conflicte territorial del poble palestí: ens explica sobre els assentaments jueus il·legals construïts en el terme municipal de Betlem i altres ciutats; ens fa reflexionar sobre el recorregut capritxós del mur que separa (en el sentit més pejoratiu del terme) Israel de Palestina, aïllant poblacions senceres i encerclant els recursos naturals més importants, com ara l’aigua o les terres de conreu.

Tornem a agafar els taxis i ens dirigim a l’Ajuntament. Allà ens espera l’alcalde de Betlem, Victor Batarseh, del Front Popular: ens explica la seua perspectiva particular sobre la situació política de l’Orient Mitjà i ens respon a diverses preguntes que satisfan la nostra curiositat: el seu discurs no és gens victimista, reflexiona sobre les dificultats d’enfrontar-se a la desocupació laboral, parla sobre com les autoritats israelianes l’eviten com a interlocutor, incideix en els seus objectius de garantir esperances i benestar social a la ciutadania… Fem una volta pel centre històric de la ciutat, abans de dinar. Visitem l’església de la Nativitat, el temple més sagrat del Cristianisme.

A les quatre de la vesprada ens dirigim cap al conservatori Edward Saïd, un centre d’estudis musicals finançat gràcies a les ajudes d’organismes internacionals solidaris. El gerent i el director artístic del centre ens mostren les instal·lacions i ens conten la història de la institució.

Poc després, tornem a agafar uns taxis fins al camp de refugiats d’Aida: ens topem de tos amb la crua realitat, una mena de suburbi de menys d’un quilòmetre quadrat on viuen unes cinc-mil persones (el 50% d’aquesta xifra són xiquets), en unes condicions deplorables. A la porta d’accés hi ha una clau de ferro gegant, que és la icona que representa el dret legítim dels refugiats a tornar a les seues cases. Passegem pels carrers d’Aida, al voltant del mur de la discòrdia: des dels terrats dels edificis es veu com el traçat de la muralla separa el camp de refugiats dels bancals d’oliveres, que queden de la banda israeliana. Els xiquets i les xiquetes d’Aida s’arrimen tímidament, i es queden a escoltar-nos quan traiem de nou les guitarres i ens posem a tocar. És increïble la sensació de cantar davant del mur, a prop d’un stencil de Bansky, que representa irònicament una escala mecànica que creua a l’altra banda. Acabem fent-nos fotos amb els xiquets, després de cantar tots junts Wiladi, Wiladi (l’himne palestí), que fa de cloenda del concert improvisat.

Desfem el camí cap al checkpoint i travessem una altra vegada els mateixos passadissos i barreres d’aquest matí. No ens posen problemes per a passar, però ens quedem desmoralitzats en veure com els soldats impedeixen que una dona i els seus cinc fills menuts passen la frontera per a anar cap a Jerusalem per no tindre un paper en regla. De vegades, la impotència es fa difícil de digerir. Un service ens porta a l’hotel per recollir les bosses: avui dormirem en una casa tots plegats, prop de la porta de Damasc també, on ens allotjarem la resta del viatge. Demà serà un altre dia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!