Ahir
Ahir al vespre es va llegir a la
plaça St. Jaume la declaració per una nova Constitució Catalana. La veu del Sr.
Espot va ser clara i poderosa, com fou també contundent la fotografia del final
de l’acte en què es visualitzaven amb nitidesa els homes valents que ja han
apostat obertament, sense ambigüitats,
per l’alliberament del nostre poble. Una foto memorable. Una data històrica.
Mentre es desenvolupava l’acte, no vaig poder evitar
de mirar el Palau de la
Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. Totes les finestres
tancades. Sords a les legítimes exigències del poble català. Que lluny de l’esperit
d’ homes com el Dr.Robert o el President Macià, que van saber posar aquestes
institucions al servei de la llibertat de la nació! Vaig veure per uns instants el president
Macià parlant des del balcó de la generalitat al poble català. Vaig veure
l’home noble, de paraula, que va tenir el coratge i la integritat d’abandonar
l’exèrcit espanyol quan va fer-se conscient que
havia de posar-se al servei del seu poble, un poble negat i ferit per
les forces que ell havia servit fins aquell moment.
En un instant es van encarar la
imatge ferma, i profundament senzilla i humana del President Macià, amb la
imatge “del crit”, el quadre d’Edvard Munsch. Aquella cara esqueixada per
l’angoixa, amb la boca badada expressant l’agonia interior de l’home que s’ha
separat del seu ésser autèntic. I vaig entendre, com en un llampec de lucidesa,
perquè Macià va ser adorat i respectat pel seu poble: perquè va obrir-se al crit adolorit de la seva gent i
el va acollir amb plena compassió.
“ Ploraré amargament.
No em vulgueu consolar
pel desastre del meu poble” (Is.22,14)
Aquesta acceptació genuïna i sense
defenses de la vivència anímica del seu
poble va ser la clau del corrent d’empatia i simpatia que desvetllà.
Vaig entendre que avui a tots els
racons de la nostra nació, els guerrers que han acceptat lliurement de
treballar per retornar-nos el nostre ésser nacional, havien de saber que ahir a
la plaça St. Jaume se’ns va recordar quina és l’arma definitiva d’alliberament.
A la intel.ligència, la
insubornable voluntat i el coratge hem d’afegir-hi la compassió en la seva dimensió més profunda.
Hem d’estar disposats a
viure en els nostres cors i, per tant,
fer lloc en les nostres emocions i els nostres cossos a
totes aquelles defenses que els homes i les dones del nostre poble han
construït per fer suportable el dolor profund: la indiferència, la ràbia,
l’odi, el tancament en els interessos personals, l’enduriment, la covardia, la por, la
traïció. Només acceptant i mirant cara a cara aquestes actituds i entenent-les com el què són, unes defenses,
podrem arribar al nucli que intenten amagar. L’angoixa més pregona que existeix: la negació i
esclafament del propi ésser.
Quan siguem capaços de viure
sense pal·liatius aquest dolor profund, començarà a sorgir la tendresa
compassiva que ens fa abraçar, dins del cor, tots els homes i dones d’aquesta
nació, malgrat els seus actes. I d’aquesta capacitat de comprendre i viure les
febleses, de redimir-les, es desplegarà la nostra fortalesa. L’autèntica. No la
feta només de voluntat malgrat tot, sinó la de l’home que se sap capaç de
contenir-ho tot i d’harmonitzar-ho al servei de l’expressió de la Vida, que s’ha manifestat,
aquí, com a poble català.
I comprendrem amb una nitidesa
perfecta i una joia esclatant, que
“ Jo, el teu Esser, seré sempre
la teva llum”(Is. 60,19)
Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!