Temes delicats

Sempre hi ha hagut temes sobre els quals no es parla o se’n parla poc
o amb segons qui. Temes delicats.
A Catalunya i a mesura que el camí cap a la independència
sembla que va avançant, aquest procés ho penetra tot
i es torna més delicat de parlar-ne.
No ho volem reconèixer però és així.

Amb els pares o amb els avis (pels qui els han conegut)
ja passava que de “la guerra” no se’n parlava.
Tanta misèria i tant cansament havia segellat les boques
d’un i d’altre bàndol que, sovint, havien partit famílies.
Un dolor tan gran provoca silencis i per això,
si nosaltres no preguntàvem,
els grans no ens parlaven de la guerra ni de política.

Però nosaltres vam créixer molt “polítics”
i amb ganes de saber i de parlar
“ab tots los bons que·m trob en companyia”.
I potser per l’efecte balancí, alguns parlàvem i parlem massa,
poc conscients de la força de les paraules que poden ferir.

Quan a 18 anys has parlat del bé i del mal
en reunions de sis hores plenes de fum i de futur,
de la seguretat de canviar el món perquè tenies el saber i la raó,
la política et penetra i d’alguna manera et fa partidari.
I això es viu de moltes maneres,
fins i tot alguns ho fan amb saviesa, equanimitat i respecte per l’altri.

Però a mi em costa, que voleu que us digui.
Em costa callar, i fins i tot ser més empàtic
amb qui sosté el que jo crec que és un “error garrafal”.
Sé que no hauria de ser, però és així massa sovint.
Què voleu, educat en les ortodòxies cristianes i marxistes,
el dubte, l’empatia i la veritable autocrítica
(no els romanços del confessionari o de la cèl·lula)
els haig de pensar i treballar, no em són massa consubstancials.

I això d’ara és important.
Aquesta possibilitat d’esdevenir una república independent
és una revolució tan gran com impensada fa pocs anys.
Per això, perquè tot ho trastoca i ens portarà canvis profunds
tant social com personalment
(ja veieu que continuo essent un creient)
és natural que molta gent, també “dels meus”
tinguin dubtes o directament no hi creguin,
que esdevenir incrèdul és l’altra cara de la vida que ens ha tocat.

Tot això ve a tomb perquè fa pocs dies vaig parlar amb uns amics,
uns que no veig massa, però que els sento a prop.
Doncs bé, parlant de tot i havent-me advertit ell
que no era independentista,
a mi se’m va ocórrer de preguntar-li el perquè.
Sense ànim de convèncer-lo de res,
simplement per saber les seves raons.
Mala idea vaig tenir.
Sense que en cap moment sortíssim de la més exquisida cordialitat,
aquella situació es va fer incòmoda.
Ell preferí no parlar-ne i ella donà els seus motius
però a contracor, només per la cortesia de contestar-me
i sense ganes d’establir un diàleg o de contrastar opinions.

Em va saber greu per haver-los incomodat,
perquè amb altres amics ni gosem treure el tema,
i perquè això dóna la raó als que van dir que això dividia
les famílies catalanes, recordeu?

M’esgarrifa la violència d’alguns piulets d’una i d’altra banda
però potser el silenci és una manera falsa i extrema d’evitar discussions.
I per què les hauríem d’evitar?
Si aquesta revolució ha de tenir tanta transcendència per a tots,
si regira situacions socials i polítiques, però també sentiments i emocions,
per què no n’hem de parlar amb tothom?
Jo ja sé el que pensen els qui pensen com jo.
M’interessa molt més saber els motius i les raons de gent que,
sentint-les molt pròximes, s’oposen a aquest canvi.
Ens costa molt i hem d’evitar sectarismes,
però si no parlem, aquesta esperança ens pot enverinar.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: